La banda penedesenca Derrumband va presentar el diumenge 26 de novembre a l'Auditori de Vilafranca el seu darrer disc: A Barcelunya. Es tracta de la revisió i actualització del disc de Gato Pérez Flaires de Barcelunya, editat l’any 1983, l'únic disc íntegrament en català que va fer Gato Pérez, en homenatge a Barcelona i al seu entorn. Després d'una dècada dalt dels escenaris, i amb dos discs a les espatlles, els penedesencs van presentar el disc estrenat al març en una actuació que va omplir l’auditori.
En l’actuació hi van col·laborar l'alumnat de l'Escola Municipal de Música M. Dolors Calvet, Dani Txarnego, Carles Belda, Manel Joseph, com a artistes convidats.
Recentment vau estrenar el vostre darrer disc A Barcelunya a Vilafranca. Quina sensació vau tenir en actuar a casa?
Xavi: Va ser sensacional. Jo me n’enduré grans records, com el moment en què ens van acompanyar els membres de l’escola de música de Vilafranca. De fet, sempre que hem tocat a Vilafranca o pels voltants hem tingut una bona resposta. Pensa que la majoria de membres som d’aquí, tot i que el director i alguns membres són de Castellbisbal.
Dani: El més sorprenent és que s’omplís l’auditori pagant una entrada, perquè en els concerts que fem a l’estiu normalment ningú paga per veure’ns.
En què es diferencia aquest disc dels altres dos anteriors?
Nico: Els altres són més lineals musicalment i aquí et trobes de tot: reggae, boleros, alguna cúmbia, swing... El disc original d’El Gato ja és molt eclèctic, i nosaltres li hem donat la nostra visió. Al final cada tema és un so i un ritme diferent.
La posada en escena d’aquest també és diferent.
Xavi: Sí, la idea era provar quelcom diferent, un nou format, més teatral.
Dani:Volíem generar un context diferent, destinat a auditoris i teatres, per donar-li un altre aire. Potser per captar més l’atenció del públic en els matisos, les lletres, els arranjaments. De fet, hi ha pocs temes en què estiguem nosaltres sols.
Nico: Sí, per primer cop hem tingut un director escènic que ens ensenyat com moure’ns, qui entra i surt, per mantenir el ritme del concert.
La idea és repetir aquest format en altres concerts?
Dani: Sí, és una fórmula que podem repetir en altres llocs que hi estiguin disposats. D’escoles de música que treballin amb el nivell de la de Vilafranca n’hi ha moltes.
Nico: Fer partícep el poble de la nostra actuació, perquè es veu que per a ells ha estat un experiència brutal, que es van agafar amb molta il·lusió. Tocaven la música del Gato Pérez, que ni coneixien, i se sabien fins i tot les lletres.
Quan el vau gravar el disc?
Nico: Ara fa un any. El vam començar el desembre del 2016 i vam acabar a mitjans de febrer. La idea de fer-lo ja ens rondava pel cap des de l’estiu del 2016. Al setembre ens vam asseure i vam veure que necessitaríem diners per poder-lo fer realitat i vam fer un Verkami per poder-lo editar. Al novembre vam començar a assajar i a fer la sessions de fotos, al desembre el vam gravar i el 4 de març l’estrenàvem al Tradicionàrius, sense tenir encara el disc .
Quina era la quantitat necessària per fer-lo realitat?
Dani: Uns 3.800 euros, i al final en vam aconseguir 5.100, amb els quals vam poder editar 500 discs.
Xavi: Nosaltres vam estar gravant sense saber el resultat del Verkami, així que hi havia nervis perquè era com un salt al buit. Després vam descobrir que la gent és meravellosa i sempre respon.
Nico: De fet, aquesta és una de les poques fórmules per vendre discs avui dia, els concerts i el micromecenatge, tot i que en botigues, i per itunes se n’han venut també.
Sou de les poques bandes grans que toquen rumba.
Nico: Som una banda atípica perquè de bandes amb 15 músics no n’hi ha gaires.
Dani: En el sector de la rumba hi ha poques big bands com aquesta, acostumen a ser formacions molt més petites. D’orquestres de ball, de revetlla que en puguin fer un repertori similar al nostre hi ha La Plateria, que segueix viva però que estan de retirada, i nosaltres. A més amb un repertori que no és actual, però el que pensem que funciona és la visió actual que en fem.
Deu ser complicat moure tanta gent.
Dani: Sí, cada bolo és una aventura.
Nico: També som atípics en els assaigs. Som una gran família, cadascú amb les seves vides i feines, que es reuneix per assajar o tocar quan surten bolos.
Olga Aibar