Sense tu arbre, no hi ha res... Muntsa Prat.

Benvolguts lectors, avui us recomano un llibre joia, com aquells de l’Edat Mitjana que anaven cosits i portaven gemmes precioses i cobertes vellutades o de pell, i per no malmetre’ls, les dames els protegien amb un drap de lli per llegir-los.

Així és aquest llibre que respon d’una banda al projecte pedagògic de l’Institut de Premià de Mar, encapçalat per la professora de grec i llatí, Margalida Capellà, i per l’altra  ha comptat amb l’impuls i la participació de la poeta Marta Pérez Sierra. Ambdues doncs, són les curadores d’aquest projecte que és un win, win  inaturable en molts sentits, perquè també ha comptat amb les il·lustracions del pintor mediterrani Joan Pasqual.

Hi ha cent trenta poetes antologades, de totes les edats, també hi ha poetes clàssiques de la nostra literatura com: Abelló. Arderiu, Rodoreda, Raspall, i  també poetes de diferents llocs del PPCC. Un autèntic luxe que t’amara des de la primera línia.

L’obra per mi té tres directrius bàsiques: Un cant a la VIDA (per la presència de dones que en són portadores) un cant a la NATURA (per la presència constant dels arbres) i a l’ART (pel trenat del vers que crea l’obra).

Aquest col·lectiu de dones ens fan viatjar vers el món mític de l’arbre, des de la suposició cada cop més demostrada, de què entre ells es comuniquen: “...Serà ell l’escollit./ El descobridor de l’idioma dels arbres/ el lingüista vegetal. ( A. Gual), fins a la mitologia i la màgia d’aquest ésser que ha impregnat el món clàssic però també la mitologia nòrdica. El culte ancestral de l’arbre ha anat teixint els versos d’aquestes dones excepcionals que ens parlen en el recull.

L’arbre en majúscules es descriu des de la seva poètica més íntima, però també des de la força de les arrels, que els i ens mantenen ferms pels camins de la vida. El tronc, un fil tibat, que creix vers la llum i que ens mostra l’eterna unió entre el terrenal i l’espiritual, però també un referent fàl·lic, que és ben present en els versos i en la sexualitat més simbòlica i més empoderada d’algunes autores: “...un pomer etern habita en aquella noia...” (M. Pérez Sierra). L’escorça que el protegeix i la saba que l’alimenta, que és la seva sang de vida suren en el versos. Les branques que s’engalanen amb les fulles i les copes que ens acaronen, ens aixopluguen, ens arreceren protegint-nos, com un úter matern.

Aquestes poetes, tan potents, parlen d’arbres que viuen en el bosc, en els camins, en els carrers i les places de les ciutats, i tots aquests protagonistes confegeixen els versos d’aquestes meravelloses poetes, com si fossin un vitrall acolorit d’una església gòtica, o com les tessel·les d’un mosaic bizantí de Ravenna, il·luminades pel sol, creant un paisatge de paraules espectacular.

La paraula és la que crea el boscatge impressionant junt amb les belles i evocadores il·lustracions de les pintures de J.Pasqual. La força del color que es desprèn dels versos fa de la llum una de les grans protagonistes del llibre, junt amb el color groc: M’ho promet la mimosa florida al febrer. (N.López).

No podem passar per alt la presència de l’espiritualitat, essència d’aquestes creadores genials. És en el seu bosc de paraules que els arbres es descriuen com a testimonis eterns dels nostres sentiments i de les nostres vides i també esdevenen la via per retrobar-nos a nosaltres mateixes. Al seu costat el silenci, la solitud, la pau, la llibertat, la capacitat de conviure en el bé i en el mal, l’amor, l’estabilitat, etc. i tot això amb una comunió profunda amb ells i el lector que es retroba a si mateix en el propi aprenentatge del silenci.

En la unió perpètua entre el cel i la terra, entre la vida i la mort, es mostra l’espiritualitat dels arbres i s’hi fa més present la nostra.

L’obra està escrit amb una amalgama de versos diferents, on elles hi ballen embogides i empoderades amb la pròpia mètrica, des del vers curt, proper a la poesia popular, i el vers llarg, amic del decasíl·lab medieval. El vers lliure, l’estructura de falla, la prosa poètica, el cal·ligrama, els haikus,...un ventall magnífic, que s’acompanya de belles metàfores, imatges, sinestèsies que s’eleven en el vers com ho fan les copes més altes dels arbres vers la llum, la perfecció del poema. 

L’arbre és en els versos d’elles, les poetes,  harmonia, elevació, existència, ciència, que ens evoca: L’arbre de la ciència de Llull, o l’arbor philosophica dels alquimistes. Pura alquímia és aquest llibre escrit en femení singular, ple de projectes, d’arbres, de natura, i també d’empoderament artístic de les poetes des del primer mot del llibre. El masculí de l’arbre i el femení de la poesia són doncs un únic tot en aquest llibre joia que heu de llegir sense més dilació.