La Sussi Huguet ha estat llevadora durant més de quaranta-un anys, fins fa uns mesos, quan es va jubilar. Va començar l’any 1979 assistint naixements a la Clínica de Sant Ramon i, a partir de l'any 1980, al Centre de Planificació Familiar de Vilafranca, més conegut com a “Plànning”, que estava situat a la plaça Penedès, a l'edifici dels antics jutjats, feina que combinava amb la de llevadora a l’Hospital. L'any 1992 va integrar-se al Programa d'Atenció a la Salut Sexual Reproductiva, l'ASSIR, situat al Centre d'Atenció Primària (CAP) Alt Penedès.
Ser llevadora sempre havia estat la seva vocació?
Des de petita sempre vaig tenir clar que volia ser infermera. De fet, quan jugàvem a l'escola amb les amigues, jo sempre feia d'infermera. Ja de gran, quan vaig estudiar infermeria, vam tenir l'assignatura de ginecologia i obstetrícia i em va agradar tant que ja vaig pensar de tirar cap aquí. Això ho vaig acabar de corroborar quan vaig estar fent pràctiques a la clínica de Sant Ramon. Hi havia una llevadora en aquella època, la Maria Carme Prat, que em va animar i orientar sobre el circuit que havia de fer, perquè aleshores no sabia ni on s'havia de fer l'especialitat.
Com ha canviat la professió des que va començar fins ara?
Completament. El pla d'estudis que hi havia aleshores amb el que hi ha ara no té res a veure. També ha canviat molt la manera d'atendre les dones. Jo crec que en part l'evolució ha estat possible gràcies a la inquietud de les llevadores de la nostra generació. De fet, el paper de la llevadora va estar a punt de desaparèixer. Alguns es pensaven que les infermeres i els ginecòlegs ja podien fer-ho tot. Aquesta va ser la gran lluita que ens va tocar fer a nosaltres: reivindicar el paper de la llevadora com a tal, d'acompanyar les dones en les diferents etapes de la vida, des de la pubertat, la menàrquia, l'edat fèrtil, la menopàusia... La nostra formació anava encaminada només al part. Per això vam haver de fer una gran tasca d'actualitzar-nos i reciclar-nos, i demostrar que el paper de la llevadora era important.
No us consideraven rellevants?
En això ens van ajudar bastant les dones, que van veure que l'acompanyament que els feien les llevadores no era el mateix que el dels ginecòlegs. Prova d'això és que moltes dones que feien el seguiment de l'embaràs i el naixement en una clínica privada venien també a parlar amb les llevadores, buscant assessorament, poder explicar les seves vivències i dubtes, sobretot en el postpart, la lactància o la cura del nadó. El nostre és un col·lectiu que sempre ha anat per davant, com per exemple, en parlar sobre el sòl pelvià, que ara està tant de moda. Nosaltres vam presentar una ponència sobre sòl pelvià al primer congrés de llevadores que hi va haver a Barcelona, l'any 1997, i ara hi ha molts professionals que s'hi dediquen exclusivament.
Una altra feina molt important que s'ha fet de la mà de les mateixes mares és empoderar les dones. Cadascuna ha de demanar el que necessita o desitja sobre com vol que neixi el seu fill.
Quan va ser el primer naixement que va ajudar a assistir?
Va ser el 3 d’octubre de 1979 a la clínica de Sant Ramon de Vilafranca. Me’n recordo perfectament, com si fos ara.
Com han canviat els naixements en els darrers anys?
Ara n'hi ha de molt tipus. Tot està bé, sempre i quan es repecti el desig de la mare. Alguns no poden ser en una casa perquè hi ha riscos, però sinó s'ha de poder fer.
En els naixements hi ha hagut un canvi social en els darrers anys, una implicació de la parella en tot el procés que abans no es donava, han passat de ser espectadors a ser una part activa de l'embaràs i s'han adonat que és important participar. I jo crec que si és així, la relació amb els fills des del primer moment ja és una altra. El contacte pell amb pell amb els pares és molt important. Arribes a segregar oxitocina, que és l'hormona de l'amor, per tant quant més contacte hi hagi amb el bebè, el vincle és més fort i això pot marcar la relació amb els seus progenitors per tota la vida, fins i tot en el seu caràcter, a nivell de seguretat, d'agressivitat, etc.
Es nota que li agrada la feina.
Jo sóc una enamorada de la meva feina i seré llevadora fins que em mori. Em sento afortunada perquè he sigut molt feliç, no tant pel que he pogut fer, sinó també pel que he rebut a canvi. Jo m'ho he passat molt bé i també he rebut moltíssim.
En quin sentit?
De satisfacció, i agraïment. Quan una dona va a la consulta i explica un problema, t'està exposant la seva part més íntima, perquè estem parlant de sexualitat, de relacions, de reproducció, etc. És d'agrair que confiïn en tu i t'ho expliquin tot.
Es deu haver trobar amb tot tipus de casos i situacions.
Sí, en aquesta feina et trobes des de la part més bonica de la feina a la més dura: acompanyar una dona quan a perdut el seu bebè, els embarassos no desitjats, maltractaments, malalties de transmissió sexual, etc. És important que les dones se sentin ben acompanyades, perquè depenent de com visquin aquests processos això les pot marcar per tota la vida. Per tant, és molt important aquest procés.
Olga Aibar
