Ha passat un any de l’inici de la pandèmia de la Covid-19 Moltes persones s’hi han contagiat i alguns han hagut de ser ingressats a les Unitats de Cures Intensives (UCI). Per aquest motiu, hem volgut palar amb la responsable mèdica de les UCI del Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf, la doctora Maria Planella.
Com heu viscut aquest any de pandèmia a les UCI?
Ha estat molt dur per als professionals sanitaris, hem viscut molt de cansament físic i psicològic i no notem que la situació millori com voldríem. A nivel personal també, perquè no vèiem als familiars a causa de les mesures d'aïllament social que s'havien de prendre.
I les famílies dels pacients?
També ha estat també una situació molt dura per a ells perquè vam haver de prendre mesures dràstiques. Les visites es van restringir totalment a no ser que fos una situació de final de vida. El contacte telefònic i les videconferències han ajudat a apropar els pacients a les famílies, però mai és el mateix. Nosaltres vam ser dels primers hospitals en implementar les videoconferències perquè el contacte telefònic no era suficient. Però hem d'agrair la comprensió i l'agraïment de les famílies que entenen que estem fent una tasca complicada i delicada d'enllaç entre ells i els nostre pacients.
Psicològicament deu afectar molt, l'aïllament que suposen les UCI, sobretot en el tram final de vida.
Sí, per això vam aconseguir formar un equip psicosocial potent, format per un psicòleg i una treballadora social per ajudar els pacients i les seves famílies. Tanmateix, les videotrucades resulten insuficients, perquè són només d'entre 5 i 10 minuts al dia. Per això és important la tasca de suport emocional que realitza aquest equip, també per als professionals, perquè ens ajuden a gestionar les situacions que vivim.
Quantes persones hi treballeu?
Vam sol·licitar un reforç perquè la intensitat de feina era molt alta, i estàvem saturats, però al final hem hagut d'anar-ho portant com hem pogut. La sort és que, entre nosaltres, ens fem molt de suport i ens animem mútuament quan veiem que algú està desanimat.
Quina és la situació actualment?
Després de l'estiu i entre els mesos d'octubre i novembre els casos positius de Covid no paraven d'augmentar. La tercera onada, però, està sent molt dura, perquè ens ha recordat a la primera. La situació és diferent, perquè ara estem més preparats que aleshores, però també més cansats.
Quants llits hi ha a les UCI del Consorci?
Abans de la pandemia teníem 7 llits d'UCI que actualment s’han ampliat a 12. Durant la primera onada vem arribar a tenir 25 pacients a la vegada), però al gener es van haver d'ampliar a dotze. El que no hem pogut ampliar és el personal, perquè sempre anem mancats.
Per què és complicat trobar personal?
El problema de Catalunya i de la resta d'Espanya és que no hi ha massa personal especialitzat disponible. Els metges de les UCI estan especialitzats via MIR i acostumen a quedar-se als hospitals més grans. Pel que fa al personal d'infermeria, la UCI no és una especialitat reconeguda. El personal que necessitem ha de tenir un altre tipus de capacitats perquè es tracta de pacients complexes i no tothom té la capacitat d'atendre pacients d'aquest tipus. Per això tenim un programa de formació a nivel europeu.
Quina és l'estada mitjana dels pacients?
Habitualment són ingressos llargs, de setmanes o mesos. Els que evolucionen millor pugen a planta. En els casos més crítics l'estada pot ser més llarga. Pel que fa a l'edat, i contràriament al que molta gent pensa, la majoria de les persones que han estat a les UCI tenen entre 55 i 70 anys, però que també hem tingut casos de joves entre 20 i 40 anys, esportistes i persones sense antecedents de malalties greus.
Quines seqüeles poden quedar?
Mols cops queden seqüeles físiques, però també emocionals, després de passar per un ingrés tan llarg en les UCI. Els pacients se senten sols i estan espantats i a alguns els costa molt de temps recuperar-se i tornar a la normalitat.
Quin va ser el pitjor moment de la pandèmia?
El més difícil va ser durant la primera onada perquè no disposàvem del material adequat i no coneixíem la malaltia ni els seus efectes. Teníem molta por de contagiar-nos nosaltres i a les nostres famílies, i de no poder ajudar els altres. Durant la segona onada van reviure el que havíem passat durant la primera, i la tercera ha estat la més esgotadora mentalment. Ara, després d'un any, no acabem de fer net ni d'ensortir-nos, i ja es parla d'una quarta onada. Per això, no acabem de veure la llum al final del túnel, tot i les vacunes, que estan jugant un paper molt important.
La majoria del personal essencial i les persones més vulnerables ja estan vacunades.
Sí. Esperem que arribin més vacunes aviat i que comencem a notar els seus efectes per poder tornar a respirar tranquils.
Olga Aibar
