Ahir en una Jornada PATT que es va fer en Puigpelat (DO Tarragona) respecte del canvi climàtic i la nova PAC en la viticultura.
Va esser molt agradable la rebuda, el tracte, el desenvolupament de la mateixa, degut a l’activa participació de les persones presents.
Aleshores, escoltant als altres ponents, vaig deixar lliure el pensament en el que escoltava, i vaig adonar-me, que el canvi climàtic es tant sols un repte, que no es poc, es un més dels que el sector vitivinícola ha tingut, te i tindrà. Tant sols cal recordar la fil·loxera, la pressió des de salut,..., el mon global.
El problema es el sistema socioeconòmic, on esta, on es desenvolupa, el que el gestiona.
Possiblement, aquest sistema ha tingut moments d’esplendor, potser millor tant sols de brillantor, però ara la llum minva, i cal fer que no s’apagui, per be de tothom.
Es clar que en la situació actual, amb la sequera dels darrers mesos, la crisi del míldiu del 2020, les gelades tardanes, els cops de calor intensos i repetitius, es requereix de molta ciència i tècnica, per fer una nova agronomia, considerant tot lo bo d’abans i tot lo necessàriament innovador, per així, obtenir una collita suficient amb la millor qualitat, com a pas previ per l’elaboració de vins i caves, que es sustentin i justifiquin en el territori, com a distintiu de qualitat i originalitat productiva.
Tanmateix, no es suficient, perquè potser no s’ha pensat, no s’ha valorat prou un punt clau per la viticultura, la pagesa i el pagès. Sense ells no hi ha, no hi haurà res, ja que no tot es pot comprar arreu, considerant tant sols el preu.
Hi ha coses, com el paisatge, en el que ens trobem les persones que te molt valor, molt més, que el preu que es dona a un quilo de raïm o a una ampolla de vi/cava.
Com em deia el meu avi, tot el que es pot pagar amb diners es barat, lo realment car i valuós es el que no te preu.
Mantenir un sector actiu, no requereix tant sols de la ciència i la tècnica, cal afegir la sociologia, l’ètica i el sentit comú, sinó, no ens en sortirem, uns abans i altres més tard, però no ens en sortirem.
Realment, es ben cert el poema de J.V. Foix d’abril de 1939, “Es quan dormo que hi veig clar. Foll d'una dolça metzina”, Estic massa ofuscat per una droga anomenada racionalisme i potser cal introduir en la solució, l’humanisme.
