La capella de Sant Joan de Vilafranca acull desde l’1 de juliol l’exposició Activistes per la vida, del fotoperiodista de conflictes i crisis humanitàries Gervasio Sánchez. Promoguda per l’associació Entrepobles, recull una quarentena d’imatges d'activistes de drets humans i ambientals amenaçats de mort a Hondures i Guatemala, que lluiten per la defensa de la natura i dels drets humans.
Gervasio Sánchez (Córdova, 1949), ha publicat més d’una dotzena de llibres fotogràfics. És enviat especial per la pau de la UNESCO des del 1998. El 2004, el Govern d’Aragó li va lliurar la Medalla al Mèrit Professional, el 2009 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia i el 2011 el Govern d’Espanya li va concedir la Gran Creu de l’Orde Civil de la Solidaritat Social.
Quin és l’objectiu de l’exposició?
La mostra va néixer perquè a Hondures i Guatemala hi ha moltes persones amenaçades de mort que s’enfronten a governs molt corruptes, empresaris sense escrúpols i pistolers depredadors. Per tant, enfrontar-se a les exigències dels grans empresaris et pot costar la vida. A alguns dels protagonistes, com ara al Ramon Matute, li van matar el seu pare i el seu germà perquè no el van poder trobar a ell. De fet, quan vaig plantejar aquest projecte feia deu mesos que havien matat Berta Cáceres, una ambientalista hondurenya molt coneguda.
Quan es va gestar?
L’any 2017 vaig coincidir amb el director general de Cooperació Internacional de la Generalitat de Catalunya, Manel Vila, a El Salvador, i li vaig comentar que seria interessant mostrar els testimonis de diverses persones com una forma de lluitar contra la impunitat a països on el 98% dels crims no es resolen mai, i la majoria dels assassins estan a les seves cases tranquil·lament.
I per què es dedica només a aquests dos països?
Ens vam centrar en aquests dos països de l’Amèrica Central perquè el nivell de violència és molt extrem, per tal d’aprofundir en la seva situació. Hi ha governs locals que legislen a la carta, contra la voluntat dels ciutadans. Després cal veure d’on venen els diners i quines són les grans empreses que financien els projectes que destrossen moltes comunitats indígenes.
Deuria ser un procés llarg i dur poder recopilar totes aquestes històries.
Una de les condicions que vaig imposar en aquest projecte és que només el faria si anava als llocs i veia el que hi passava. Va ser complicat obtenir-les i seleccionar-les.
Entre els anys 2018 i 2019 vam fer dos grans viatges als dos països, on vam realitzar un treball de camp de tres mesos i mig per anar completant les històries. Jo volia que hi hagués una gran diversitat, que recollís els testimonis d’indígenes, ladins, mestissos, grups comunitaris etc.
Hi ha alguna que l’hagi impactat més per algun motiu?
Darrera de cada història hi ha un món. Aquí hi ha personatges més coneguts, fins i tot hi ha dues persones de Guatemala que han estat a Vilafranca en alguna ocasió perquè Entrepobles les ha portat per oferir els seus testimonis. També hi ha desconeguts, persones que estan amenaçades dins de les pròpies comunitats indígenes. A un dels protagonistes, el Martín, gairebé el linxen una setmana abans d’estar parlant amb ell, i això que és un advocat molt important al país. Una altra de les protagonistes de la mostra, la Miranda, era molt amiga de la Berta Cáceres. Ella era conscient que les dues podien morir, com finalment va passar amb la Berta.
No temia per la seva vida?
Aquest projecte ens obligava a anar a zones conflictives i s’havia d’anar amb molt de compte. Vam veure motoristes seguint-nos i vigilant-nos, i en algun moment fins i tot vam marxar a dormir a un lloc urbà, per motius de seguretat. Tanmateix, saps que no t’atacaran, perquè si ho fan, es muntaria un escàndol internacional que no els convé. Molts s’han adonat que matar surt més car, perquè s’inicia una gran investigació internacional, com en el cas de l’assassinat de Berta Cáceres, que va causar un gran enrenou i va tenir repercussions a la zona.
Ha canviat la situació a les comunitats indígenes?
El meu objectiu no és que el món canviï, sinó ja ho hauria deixat fa temps. Moltes vegades les coses passen i no pots fer-hi res. Tot això serveix per sensibilitzar. Tanmateix, la majoria de cops la gent entra a l’exposició i potser queda uns moments impactada pel que veu o llegeix, però després torna a la seva bombolla.
El que està bé és que l’exposició tingui una gran itinerància, d'entre dos i quatre anys, perquè així podrà tenir una major repercussió.
Sempre havia tingut clar el fet de ser periodista?
Jo sóc periodista per vocació, volia ser-ho des dels 14 anys. Jo sempre dic que la vida d'un periodista comença al bressol i acaba a la tomba. La vida d'un periodista comença quan decideix ser-ho. Jo amb 14 anys volia ser-ho perquè, sent jo un nen, un dia el meu pare va arribar amb un àlbum de segells que li havia regalat un company. I hi havia segells de tots els països que em van fer imaginar que un dia viatjaria a aquests indrets. Per això vaig pensar que només podria fer-ho sent pilot o periodista.
I es va dedicar al fotoperiodisme de conflictes.
Des del principi vaig tenir clar que volia fer periodime de conflictes, perquè llegia molt sobre conflictes armats en diferents països i tenia alguns referents. El meu pare, quan era un marrec, em donava 25 cèntims cada diumenge perquè comprés el diari i la resta me'l gastés en tebeos. Era l'únic de l'institut que anava amb un diari sota el braç, que aleshores costava 4,5 pessetes.
Al llarg de la seva trajectòria haurà conegut molts fotoperiodistes.
Sí, per exemple, a Maruja Torres la vaig conèixer el 4 de novembre de 1986 a Xile. La vaig trucar a l'hotel i va baixar a parlar amb mi, vam fer un viatge junts, i em va convidar a dinar un parell de cops. De fet, l’any 1995, quan vaig presentar el meu primer llibre El cerco de Sarajevo, em van acompanyar tres periodistes que sempre he tingut com a grans mestres: Arturo Pérez -Reverte, Manuel Leguineche i Maruja Torres.
Olga Aibar
Fotos: Diego Sánchez