Toni Santisteban és un corredor nat. Des de petit sempre havia volgut córrer. I des d'aleshores no ha parat. Fa uns mesos, durant el confinament, va organitzar la primera cursa del món que s'havia de fer dins les cases i, ara, fa pocs dies va celebrar la seva cursa número 1.000, que va ser molt especial i emotiva per a ell. També inèdita, perquè va crear la Que-Ka Dragon Ball Marathon, un homenatge a la mítica cursa americana Barkley Marathon i amb un giny a la sèrie Bola de drac. Va ser amb la intenció de passar-ho bé amb amics, però va agradar tant, que assegura que ha vingut per quedar-se.
Quan vas començar a córrer?
Des de petit sempre he volgut córrer i assolir nous reptes. Volia demostrar que era capaç de fer-ho bé i vaig canviar les tardes de berenar i jocs, amb l'Àlex Vendrell, en Víctor Nieto, la Carme Baró o la Carme Vique, per les primeres curses i les estones amb el Ruben Piñol, que ja corria amb l'Esportiu Penedès i m'ho va fer provar. Amb ell jugàvem a portar un club, l'Sport-2 li dèiem, fèiem carnets i pintàvem samarretes en un terrat de la plaça Constitució.
Qui va ser el teu primer entrenador?
El Jaume Civit. Li vaig dir que volia fer una marató el primer dia que el vaig conèixer, amb només 13 anys. Potser el fet d'haver quedat penúltim a la meva primera cursa de cros hauria fet replantejar-m'ho tot, però era un nen, i aquella medalla que penjava del meu coll en acabar em va fer sentir molt orgullós. De la mà d'en Jaume van arribar els soferts tombs a Vilafranca, però el grup d'amics d'entrenament ajudava molt.
Quins eren els teus referents?
En Xavi Alonso, la Mònica Aláez o el Pau Bundó eren els meus referents i amics dins del grup, però també n'hi havia d'altres, com l'Alfons Pla, el Francesc Fauria, el Manel Ortiz o les Sílvies, l'Escofet i la Muntané.
Aleshores va néixer la teva passió per l'esport?
Sí, patia i gaudia a parts iguals i m'enamorava per sempre d'un esport que desprenia alguna cosa diferent i peculiar. Per mi, el més important és que era molt personal i em permetia veure la millora. Pensa que el fet de córrer és un gest senzill, que ens remunta a l'origen dels humans, però que t'acosta més enllà del que mai pots somiar.
Quan vas començar a presentar-te a campionats?
L'aturada de l'Esportiu Penedès l'any 1990 em va dur al Nàstic de Tarragona i allà vaig fer un grapat d'amics i alguns bons campionats. El sentiment de pertànyer a un equip és un plus que et fa donar més de tu mateix. Un any en blanc al Barça i la tornada al Nàstic em van permetre carregar les piles al màxim. Una tarda d'agost de 1995, el Martín Fiz guanyava l'Or al Mundial de Marató a Göteborg, i jo em mesurava en unaltre cursa, la 10k d'Arbeca. Aquella sensació de força a les cames, fins aleshores desconeguda, va suposar en mi un abans i un després. Disputar la cursa amb els de davant em va donar l'empenta final. Des d'aquell dia, tot va ser diferent.
En quin sentit?
Durant set o vuit anys vaig estar al capdavant de moltes curses, sumant podis i mínimes, lluitant a mort en grups de segona fila als campionats d'Espanya, però sense anar més lluny. Eren dies de cronòmetre dins de la pista de Vilafranca, la meva segona casa. Aquell sentiment de superheroi que no et porta enlloc, però que vius intensament i t'omple de felicitat. Sempre somiant d'anar a competir aquí o allà, esperant que alguna cosa passi, sempre a punt per fer un pas que mai fas. I, al final, esgotat, gairebé ho deixava córrer, això de córrer. Però entrenar els altres, titular-me, recuperar des de zero l'Esportiu Penedès em mantenia ocupat.
I què et va motivar a continuar?
Va arribar a les meves mans una llista amb les curses més antigues del món i en paral·lel, amb l'ajut d'un historiador d'Aragó, vam descobrir-ne altres de centenàries. En vam trobar unes 60. Completar les deu més antigues, que era un fet inèdit al món, i col·leccionar d'altres centenàries o d'importants i famoses m'ha mantingut actiu i motivat.
Quin és el teu objectiu ara?
El meu objectiu és senzill. Seguir gaudint de tot el que ens dona l'Esportiu Penedès i participant de les curses que em cridin l'atenció mundialment, sobretot les més prestigioses de muntanya. Alhora, em vaig posant reptes. Fa un parell d'anys vaig creuar Catalunya a peu i ara treballo en un repte solidari, que consistirà a recórrer més de 1.000 quilòmetres corrent.
No tens patrocinadors?
No en tinc cap ni l'he buscat mai. Els patrocinadors han de fer costat als esportistes que donen èxits o repercussió. Jo ja estic de tornada, el que passa és que m'embolico pel camí i sempre m'enredo amb nous objectius.
I ara has creat la Que-Ka Dragon Ball Marathon per celebrar la cursa número 1.000. En què consisteix?
Volia fer-la coincidir amb una cursa especial, però la pandèmia ho feia difícil. Aleshores vaig pensar de recuperar un projecte antic i compartir-ho amb alguns amics. Una cursa inspirada en la Barkley Marathon. Una prova duríssima i limitada a pocs participants. I va néixer la Que-Ka Marathon, en la qual hi van participar 40 persones. Es tractava de trobar 7 capses que contenien les Boles de Drac. No és que sigui fan d'aquesta sèrie manga, però ho vaig trobar una idea divertida.
On vas amagar les boles?
Les boles estaven escampades pel Penedès i tenien uns mapes per buscar-les. Jo no les tenia totes, però s'ho van passar molt bé. No hi va haver cap guanyador, però d'alguna manera guanyàvem tots. Qui en va trobar més és l'Ivan Ferri, de Moja, que en va localitzar quatre. Podeu seguir la Que-Ka-Marathon a Instagram.
Olga Aibar