La Joieria Tarrida de Vilafranca commemora aquest any el seu 50è aniversari. Per a celebrar-ho, del 27 de desembre fins al 5 de gener, en efectuar qualsevol compra a la botiga es regalarà als clients un anell amb l’inicial del nom que es vulgui.
L’establiment, situat al carrer del Nord, 16, està regentat per Martí Tarrida i el seu fill, dues persones molt conegudes i estimades al barri de l’Espirall pel seu caràcter afable i atent. Tots dos sempre aconsellen i guien els seus clients, que són fidels des de fa molts anys.
Quan vau obrir la botiga?
La volíem obrir el Nadal del 1973 com a data simbòlica, però no va poder ser, perquè no teníem l’alarma posada, així que al final la vam acabar obrint el 28 de desembre de 1973, el Dia dels Sants Innocents, una data una mica estranya, però vam preferir obrir aleshores que esperar a fer-ho l’any següent.
Estava al mateix lloc que ara?
No, estava davant, a l'altra vorera. Allà vam ser-hi vint anys, però se’ns va quedar petita, perquè tenia uns 15 m2. On som ara, al carrer del Nord, 16, abans hi havia una perruqueria, però quan la van tancar vam decidir llogar l'espai. Uns anys després, li vaig fer la proposta de comprar el local al propietari. Al principi va ser només una part, i després d’uns deu anys, vaig adquirir-ne la resta. La botiga té 115 m2, però la majoria és taller, perquè una botiga gran no la domines bé.
No heu canviat mai de carrer?
No, la joieria va obrir aquí, al carrer del Nord, fa 50 anys, i aquí acabarà. Quan la vaig obrir, aquest carrer era pràcticament el final del barri de l’Espirall, perquè els altres carrers no estaven ni asfaltats. Aleshores podies aparcar on volies. En canvi, ara no es pot aparcar enlloc.
Tenim un gran dèficit d’aparcament a Vilafranca.
Sí, l’aparcament a Vilafranca és un desastre. Molta gent em diu que no vol venir aquí, perquè no poden aparcar, i a molts clients de la comarca els passa el mateix. El problema és que s’han tret més de 600 places d’aparcament a la vila en poc temps. Fan voreres amples, de 3 o 4 metres, però on és l’espai per als cotxes? Perquè els pàrquings del centre són cars. Ja es va perdre molt quan van començar a posar pals a les voreres per tal que no s’hi aparqués. Per què no volen posar aparcaments? No s’entén, quan abans els pagesos venien amb carros i els aparcaven al carrer Ferrers i a d’altres del centre.
La competència online també està fent molt mal als comerços.
Sí, molta gent compra online, però de vegades venen aquí perquè els ho arregli. Depèn del que sigui ho faig, però si hi ha complicacions, els hi dic que ho solucionin online. Jo intento ajudar, però no m’agrada que m’intentin prendre el pèl. Que vagin a buscar el peix al mercat i em portin les espines no m'agrada gens.
És com provar-se la roba a la botiga i després comprar-la online.
Sí, exactament, i no és just. Hi ha gent que em demana fer fotografies dels productes. Jo sempre em brindo, perquè has de sembrar per recollir. Però si la persona no m’agrada pel que sigui o em resulta sospitosa, prefereixo perdre una hipotètica venda.
Forma part de l’associació Vilafranca Activa?
No, encara no m’hi he associat, perquè no sé què volen fer exactament. M’espero a saber per on van els trets, però encara tinc al cap com va acabar la targeta de fidelització de Vilafranca, que no va tenir gens d’èxit. El que tinc clar és que una vila que no tingui comerç és una vila morta, perquè no vindrà ningú. Una bona mostra és que al centre han tancat moltes botigues, que han anat a d’altres poblacions.
La seva vocació li ve de tradició familiar?
No, però hi ha una relació. El meu avi era de Sant Quintí de Mediona i anava per les fires i mercats a vendre rellotges, i el meu pare treballava en una fàbrica de paper, però a hores perdudes, també arreglava rellotges. Jo havia fet molts anys de cambrer i treballava en una empresa metal·lúrgica. Però vaig estudiar rellotgeria per correspondència, i anys més tard, quan ja tenia la botiga oberta, vaig estudiar gemmologia. Tanmateix, no vaig poder acabar els estudis perquè havia d'anar dos cops per setmana a Barcelona i no tenia temps.
Tenien molta feina.
Sí, aleshores tenia moltes reparacions i no podia deixar gaire temps la meva dona sola. Aleshores ja tenia clar que obriria la botiga en un barri de gent humil i treballadora, sense pretensions, fet que després va resultar ser un èxit, perquè els clients venien i m’apartaven peces, que anaven pagant a poc a poc.
I ara el seu fill treballa amb vostè.
Sí, des de fa més de vint anys. Ell és tècnic elèctric i electrònic, però va decidir estar aquí amb nosaltres i jo li agraeixo, sinó la botiga ja estaria tancada, perquè jo sol no podria amb tot. Ara li agrada molt la feina. Però la meva neta és tècnica d'emergències sanitàries i també està estudiant per ser bombera, així que ja no continuarà al negoci.
La compra de joies i rellotges ha minvat amb el temps arran de les crisis econòmiques?
Sí, moltíssim, perquè la joieria és un article de luxe. Però com que el Jordi i jo estem sols, tot i que tenim moltes despeses, les anem compensant. Si fas una vida humil i normal, tot va bé, però si estires més el braç que la màniga, acabes malament. S’ha d’anar fent i mantenir sempre la teva paraula. Jo no he enredat mai ningú per guanyar més diners, perquè al final, acabes perdent. Si vas de cara, tothom torna.
Olga Aibar Toro