Un full esquinçat/ un soroll fi i sec,/ és el temps!

Lluís Vila, acaba de publicar Lluny, aquí mateix, a l’editorial Voliana Edicions. És el seu primer llibre de poemes, però no la primera vegada que publica. És Doctor en Medicina, especialitzat en Endocrinologia i Nutrició (especialment estudis de la nutrició del iode en la població) i ha publicat nombrosos articles científics, que l’han portat a ser el representant de l’Estat espanyol a l’organisme internacional Iodine global network. Però avui no parlarem d’aquest vessant. Avui ens acostarem al Lluís poeta i a la seva mirada del món que l’envolta i el conforma.

El llibre s’estructura en cinc parts i un bellíssim pròleg de Marta Pérez Sierra, que acompanya el lector mentre camina entre els versos. L’obra ens acosta a l’enyor del poeta, i en els versos s’hi fa present la filla, que ha viatjat lluny, i el record fet paraules omple el buit de la presència enyorada.

Però el llibre és més que això. Cal  que ens fixem en els títols que apareixen sorprenentment al final del poema. A la manera d’un sonet clàssic segella la idea clau del missatge transmès.

El viatge iniciàtic del poeta es mou enmig de la bellesa de la dansa, aquest art ancestral que ens amara des dels orígens de la humanitat i ens fa viatjar vers l’esforç per assolir el saber i l’harmonia del cos i l’ànima en cada moviment, com en un quadre de Degàs. Ens situa en espais emblemàtics com L’escenari Rossa, on el lector s’omple de la música de Mozart. La narrativa del poema Creació d’un acte, la màgia del teló quan s’enlaira, com si fóssim en mig de la teatralitat del món barroc, ens parla d’una història de perfecció i de superació que emociona el lector.

El poeta es mou en una cartografia que agermana la natura (l’arbre, l’aire, l’onada, la brisa, el bosc, el mar...) i el ballet. És com si el lector, a través de la dansa dels mots, assolís la dansa de les esferes de l’univers, i des del microcosmos del seu pensament ens portés vers la universalitat de les arts. El cromatisme va pintant el paisatge del llibre, a voltes unit a grans temes poètics com el pas del temps (tots el colors del temps... Un xarrup de temps/ esmola aquell univers), o a voltes la paleta i el pinzell s’engalanen amb (llum vermella... llençols blancs...Vestit vermell que pregona, / llibertat i misèria).

Voldria fer esment de l’acurat treball que hi ha del lèxic quasi oblidat, que anem perdent a cada bugada (l’esglai, s’agrumollen, aguaiten, ...) i que costen de sentir en la llengua habitual. I no ens podem oblidar del domini de les figures retòriques que enriqueixen els poemes. La força entendridora de les metàfores va cosint els versos, creant una potent teranyina on el sentiment i la realitat propera ofereixen una poesia diferent, genuïna, sensible (... les paraules passen els fulls... El passeig vestit d’arbres... a memòria,/ gàbia del temps)

Tota aquesta delicadesa s’entrecreua amb la quotidianitat del poeta, i apareix en aquest viatge poètic el tren (s’estira/ llarg i llis damunt la via...la via s’esquinça...talla el paisatge i espera..) I l’ull del viatger s’amara del món que veu des de la finestra, i ho fa a la manera de Larkin en el seu llibre High Windows. ( la finestra un aire...la finestra un goig...les teves pintures seran un finestral).  Les anàfores l’ajuden a reforçar el jo poètic: He trepitjat ... He creuat.. He viatjat..., al costat de les antítesis,  A dalt...A baix...allà...aquí, amb això el dia a dia es poetitza des de la senzillesa.

La brevetat del vers, i sovint de l’estrofa, intensifiquen la potència de la seva poètica, com en el poema que obre aquest text. A voltes sembla que flirtegi amb Salvat recordant el cal·ligrama, quan el mot un moment, es va empetitint i quasi desapareix de la vista del lector o bé quan en el poema Cap a casa és fosc, evoca l’estructura de falla. La imatge dels llençols voleiant al terrat és utilitzada per Salvat. Potser en aquí els llençols ens suggereixen les bambolines d’una escena eròtica que viatja vers la tendresa del llit al costat de l’estimada. Un fil eròtic molt sensible, gens estrident, descansa en el vers (amb el desig més tendre/ entre llençols... llençols blancs..., i sobre els pits es bressolen,/ abrics de luxúria)

L’escriptura de Vila  es consolida en l’habilitat que té de combinar el nom i el verb o el verb i el nom, omplint-los d’una força poc habitual (engoleix la vida...envaeix les boires...pentina l’herba... o bé...Mur, penso...Mar l’ensumo) I en la combinació nom adjectiu: (processó insensata...insòlita presència....brisa indefinida)

Tot plegat fa del llibre una obra on s’entrecreuen mots cabdals de l’existència humana: art, dansa, música, enyor, record, amor, erotisme, temps, mort, quotidianitat, univers, senzillesa, bellesa,... i tots conformen una poètica que és   Un traç de vida que ens omple els sentits!