...La por és reixa i és també barana. AFB

L’Anton és un Vilafranquí, que viu a Sant Pere de Ribes, i que va guanyar el Premi Narcís Lunes i Boloix 2022, amb Perdent la por, que trobareu editat a Saldonar. El llibre té un pròleg original i deliciós de Jordi Llavina.

El fet que l’Anton comenci a escriure a la maduresa, fa que ens trobem amb una obra segura, sòlida, molt ben feta.

Llegir els sonets de mètrica ben travada com exigeix aquesta estrofa, que va conrear amb tanta bellesa Petrarca en el seu Cançoner, on ens parla del seu amor per Laura, que va conèixer un divendres Sant sortint de l’església, és un plaer pel lector. Admiro la força de l’autor d’estrenar-se amb un vers rigorós i una rima dolça a l’oïda i exigent pel poeta. Estaria bé que, en aquesta nostra literatura, s’anés recuperant una mica la mètrica, sense que tingui res en contra del vers lliure que va conrear Whitman tan bé, però ell partia d’un domini absolut d’aquesta harmonia poètica.

El tema d’aquest poemari és, doncs, la POR, en el sentit més ampli de la paraula. Aquest sentiment que ens acompanya des del primer instant de vida (qui sap si abans) fins el darrer.

L’obra s’enceta amb un epígraf d’Ausiàs March: Lo jorn ha por de perdre sa claror, on el dia té por de l’arribada de la nit. Quin vers més bell per obrir l’obra!  A partir d’aquí la seva presència va teixint, com els fils d’un bell tapís, el poemari.

L’enfoc que anem vivint al llarg dels versos, enfronta al lector vers una diversitat immensa de pors, a voltes una por ancestral que trobem ens els orígens de la vida humana, arrelada en el fang de la creació, o en el nadó que  fins  que serà home vell viurà amb la por enganxada a la pell.

La por a voltes irracional, voldrà, des de Descartes, ser vençuda per la raó, però veurem que està inscrita en el moll de l’os del nostre llenguatge. L’Anton ens apropa a una mirada sobre la vida marcada per l’stoa grega, on sota la porxada s’intentava cercar el control de les emocions per trobar la felicitat. Tots sabem que no és tan senzill viure estoicament la vida.

La galeria de pors que ens ofereix és un calidoscopi de cristalls petits amarat de pors diverses: la por que fan sovint el pallassos maquillats als nens petits, als bufons, a les coses grotesques, que agradaven tant als artistes barrocs, la por a l’amor quan sembla que no puguem ser feliços en haver-lo trobat. Sovint aquest amor tan fort es paralitza per la por al fracàs, al ridícul, a la passió extrema, que tan de goig ens portaria... Té l’autor un elenc de pors que van passejant pels sentiments humans.

Les fòbies també tenen el seu espai en els versos, i en algun poema els escarabats, o les aranyes, ens remeten a Kafka. Sovint marca la por amb el contrallum de la felicitat que podem trobar en un gos, en un gat que ens fan companyia

Tots sabem prou bé, com en les religions, la por es vesteix d’una crueltat immensa que paralitza: el joc de l’infern, del pecat, de la dona diable, de la bellesa fugissera es passegen poderosos per les estrofes

La majestuosa natura, com en el vers d’A March, que hem citat, mostra la seva por, i obre el camí a la por de la mort, a la caducitat, al canvi, i ens evoca la poètica d’Espriu. Juntament amb la presència del pas temps que flagel·la la nostra vida, hi ha la presència del dolor que s’enfronta a la por i ambdós sentiments es sacsegen l’un a l’altre.

Tot això el poeta ho fa amb un domini absolut del llenguatge, omplint el corn de l’abundància de rics, bells, elaborats mots que retindran el lector enganxat a la seva poesia. De vegades els mots s’abillen d’ironia, o d’un to escatològic divertit: ... vaig descobrir un excel·lent laxant. / aniràs fi si et prens de tant en tant / un bon gotet curull de poesia, que van construint l’equilibri del llibre. I arribarem a la conclusió que la por la venç una profunda abraçada que ens arriba de l’altre. L’alteritat ens curulla de força per seguir ferms en aquest camí de vida malgrat la por i el dolor que també ens hi acompanyen.