Per parlar dels mecanismes d’evasió disfuncionals abans hem de situar-nos en el fet que davant d’un bloqueig emocional, aquests tenen l’origen en una varietat de raons relacionades amb les experiències complexes i les situacions estressants.

L'evasió emocional és evitar pensaments, sentiments relacionats amb un esdeveniment traumàtic.

És interna i possiblement qui l’experimenta no sap què està evitant ni quines són les raons per fer-ho.

“La soledad afectiva es un veneno lento: priva a la vida de su sentido y convierte los años en un insomnio prolongado” 

Erik H. Erikson, 1982, p. 210.

La aspiración contemporánea de prolongar la vida confronta una tensión ética y existencial cuando las redes de convivencia que sostienen sentido se deshacen. No se trata únicamente de una cuestión de salud pública ni de una estadística inquietante sino que es la articulación misma de una pregunta antropológica: ¿qué valor tiene la duración de la vida si carece de interlocución? La biomedicina nos otorga años adicionales, pero si esos años se despliegan en un paisaje de soledad, la ganancia se transforma en anomalía significativa desde el punto de vista humano. La vida, más allá de su extensión, exige resonancia intersubjetiva para desplegar su plenitud.

El R4 portava tres quarts d’hora de retard, es tornaven a tancar llits d'hospital  per falta de personal. La coincidència no és casual: és el mateix model. Primer s’estrangula el servei públic, després es criminalitza la “gestió deficient” i finalment s’obre la porta a la solució “privada i eficient”. El tren i la sanitat són dues cares de la mateixa moneda que es lliura cada matí a les andanes i a les sales d’espera.

A Rodalies ja hem tocat fons: inversió estatal per sota del 50 % de la mitjana madrilenya, trens de 1989, freqüències ridícules i una privatització encoberta via concessió d’estacions. Però el que realment ens ha d’espantar és que el mateix manual s’aplica ara a la salut. Retallades successives (2010-2025).

Les reformes de les administracions en matèria de seguretat social agrària tenen conseqüències directes en la vida de la gent al camp. I, avui, aquestes conseqüències recauen, de manera especialment dura, sobre les pageses. Per això, ho diem clar: les retallades tenen nom de pagesa.

Quan, des de l’Administració s’impulsen reformes que redueixen prestacions i no es corregeixen desigualtats estructurals històriques, el resultat no és igual per a tothom. La igualtat real no és tractar tothom igual, sinó garantir que ningú tingui menys drets. I avui, al sector agrari, això no es garanteix.

Murphy existeix. I, a més, està abonat a Rodalies i a l’AP7.

Murphy seria la versió moderna de la fatalitat dels grecs —aquella força inevitable que ho engega tot a rodar quan menys convé— o, si es prefereix, una mena de baraka islàmica, però amb mala llet i horaris imprevisibles.

Tot el que pot passar, acabarà passant, diu en Murphy. Sobretot si és dolent. I més si afecta trens, catenàries, talussos o autopistes. Ara bé, Murphy sempre és l’excepció, mai la norma. Un accident és mala sort. Dos, una casualitat. Tres, una setmana dolenta. Però quan la fatalitat es repeteix —i aquí hauriem de fer memòria recent al Penedès— ja no parlem de Murphy, parlem d’un sistema que funciona exactament com ha estat dissenyat. Malament.