...Pesantor davant del mirall/ del buffet esmorteït... Fulguren els secrets de les parets/ reflectits en les esquerdes. MF

El darrer llibre de Mireia Farriol, Converses amb la lluna de l’armari, ja és, per ell mateix, una invitació a la lectura. La lluna -símbol ancestralment femení, lligat als cicles de la natura i de la dona, llum delicada enmig de la foscor- dialoga amb el mirall de l’armari, una imatge profundament literària que ressona tant en Stendhal i el seu mirall que passeja pel camí, com en Rodoreda i els fragments de vida que esclaten quan a Mirall trencat l’Armanda veu com el reflex es fa miques. D’aquesta trobada entre llum i reflex, entre feminitat i fractura, neix un títol que ja anticipa una obra plena de simbologia i introspecció. La presència de la llum de l’espelma vigilant...ens evoca els quadres de Georges de la Tour, amb la força i el control de la llum en les seves imatges, així com el control de l’autora en els versos.

El llenguatge de la religió ens recorda que el pern del món no som nosaltres sinó alguna cosa que no dominem. R. Garrigasait.

La Roca i l’aire és un assaig que s’estructura en cinc parts, on l’autor mostra com des de la Modernitat art i religió se’ns presenten com aspectes (móns) diferents, però que, si ens fixem en el llenguatge que fem servir en cada camp, veurem com en bona part el llenguatge de l’art prové del món de la religió, i com quan l’artista, en la contemporaneïtat s’entén a ell mateix com una mena de demiürg, de déu, això fa que és refereixi a la seva obra d’art com a creació.

Són els que miren qui fan el quadre. M. Duchamp.

Mercè Ibars, escriptora, professora d’art, cronista d’exposicions… ens ofereix una petita delicatessen, on guia al lector perquè aprengui a mirar les obres d’art intentant establir-hi una relació. El llibre ha estat publicat per l’Editorial Anagrama.

Es tracta d’un breu assaig on reflexiona sobre l’obra d’art, però també és una guia de com ha de ser la mirada de l’espectador sobre l’obra d’art. MI es val de diferents artistes i filòsofs que li han servit de referent en els seus estudis al voltant de les arts.

... la vida semblí fina com una flor de ginesta...

...quan el mar del temps esborra els noms es perd la memòria de les dones...

El llibre s’estructura en dues parts i un glossari. S’inicia amb una nota de l’autor on aclareix que el personatge de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, que ell mateix s’intitulà, comes Barchinonensis ac Provinciae, i el teló de forns del s.XII, no són altra cosa que un marc històric que li val per explicar històries.

“... saber i ensenyar com canten les coses...”  RM Rilke

Avui us proposo una lectura breu que us obrirà els ulls vers una dona poc coneguda (com sempre), Sara Kirchner Catalan (1894-1990), que tot i que neix a Barcelona, està lligada al Penedès, i concretament a Vilafranca, on hi va passar bona part de la seva vida.