El darrer llibre de la CSM és un recull de poemes escrits entre el 1989 i el 2021, una mirada que abasta més de tres dècades de creació poètica. No és simplement una antologia, sinó una antologia biogràfica, un recorregut vital a través de la paraula. La tria de poemes ha estat conscient i meticulosa, buscant un equilibri entre les experiències viscudes i l’evolució de la veu poètica. Cada poema seleccionat té un pes específic en aquest viatge de records i emocions.
L’artista Joan Raven n’ha fet les il·lustracions, des de la seva estètica, i de la bellesa que li suggerien les paraules. La pintura i la poesia comparteixen un espai de diàleg silenciós, on una imatge pot esdevenir l’eco d’un vers. El Joan ha captat l’essència, de les idees, imatges, metàfores... creant un paisatge visual que conviu amb els seus poemes sense imposar-s’hi.
Si observem els elements de la pintura del Joan, com ara la lluna, o cercles lluminosos, o elements cúbics dins d’una celístia fosca, o a voltes clara, veurem com s’encaren als versos de la Cèlia com si el fessin viatjar del particular a l’universal, i el portessin a explorar la connexió entre el detall i la immensitat.
La humanitat és un tema que travessa tant les pintures del Joan com la poesia de la Cèlia. Les figures humanes, els cossos fragmentats en ajuden a acostar-nos a la poesia de la Cèlia que va reconstruint l’ànima del lector atent. Els sentiments de l’autora es transformen, dins de la pintura del Joan, que ens eleva a través de les imatges, a observar-los des d’una altra perspectiva.
Poesia, imatge, i narrativa en el pròleg de Sònia Moll, esdevenen una simbiosi perfecte, on traspuen els grans temes de la condició humà. No en va el títol del llibre parla de ser-hi en l’ara i l’aquí. Cada pas en les passeres de la vida, un vers en el llibre de la Cèlia.
Els sentits impregnen cada poema, esdevenint una porta cap a la ment i la reflexió: els ulls, l’oïda -en els silencis, els sorolls, l’escolta de l’altre-, la pell, el tacte... La poesia sovint neix de la percepció sensorial. És aquesta experiència sensorial el punt de partida d’alguns dels poemes de la Cèlia.
La por és un tema recurrent al llarg del llibre. La por a la infelicitat, al dolor, a la pèrdua, a la malaltia. Aquestes pors són inherents a la condició humana i, en reflectir-les, el poemari subratlla la nostra vulnerabilitat i humanitat. Però també el pas del temps i la mort són elements omnipresents. La fragilitat de la vida, la brevetat de l’existència, el record dels éssers estimats que han marxat, el diàleg continu amb els morts, el fet de tenir cura dels records, dels esperits, que té aviciats, i la perplexitat davant la facilitat de veure com ens arriba el traspàs, (...I em contorba que pugui ser tan fàcil desconcertar propòsits, cloure el joc...) impregnen els versos. Però als mots també els recorre l’amor, que esdevé una força redemptora davant la finitud de la vida, un refugi contra la incertesa del temps.
Tanmateix l’obra és també un crit a la vida, i a voltes els versos s’omplen de passió i ens parlen de la menstruació, de la sexualitat, del color roig, de la llum, de la felicitat, de la gresca i el carnaval, de llençols rebregats, de cossos anhelants, i d’un etern vincle amb l’existència. L’ésser, el ser en el món i en l’espai és el nou cant al goig de viure que canten les estrofes.
L’espai en el poemari és essencial. Els llocs quotidians –la casa, el mar, la taula, el gat de ceràmica, els llençols– esdevenen símbols d’un univers personal i íntim. I la presència de la finestra, en particular, esdevé la frontera entre el món interior i l’exterior (Tot, ho donaria, tot per una finestra amb vistes al mar), un desig d’evasió i alhora la possibilitat de mirar ben endins. Per crear cal intimitat i silenci. Les reflexions sobre l’ofici també són presents en l’obra.
La descripció del món que l’envolta a voltes esdevé un quadre, on les paraules són el pinzell que el pinta, i en d’altres és una fotografia precisa, o en algun poema és una imatge surrealista. L’estrofa és on habita l’espai que impregna la poètica del llibre.
Finalment, la llengua i el lèxic són treballats amb precisió. Hi ha una atenció especial als camps semàntics, especialment als mots vinculats al mar, a la natura i a les emocions.
Els recursos retòrics –metàfores (escates de blau amb missatges xifrats), anàfores, preguntes retòriques– són elements essencials per construir una veu poètica rica i evocadora. La música de les paraules, el ritme intern dels versos, són testimonis de la passió per la música de l’autora, i contribueixen a la bella melodia del poemari, fent de l’antologia una experiència sonora, visual, emocional, que corprèn l’ull, l’oïda, la pell i l’ànima del lector.
