Emily Dickinson: la immensitat dins d’un vers.
Llegir Emily Dickinson és entrar en una poesia que sembla petita i, tanmateix, conté un món sencer. La seva obra neix sovint de coses mínimes —una finestra, un ocell, una flor, una visita, el silenci d’una habitació—, però aquestes presències quotidianes es converteixen en portes obertes a l’infinit. Poesia completa, en la traducció catalana de Jaume Bosquet, permet acostar-nos a una de les veus més originals i radicals de la poesia moderna. Com a traductor ha respectat la particular idiosincràsia de l’estil de la poeta, els guions, la puntuació, i les paraules en majúscula, i per això ha utilitzat l’ortografia catalana d’abans del 2017. I ha fet una feinada ingent que cal admirar i respectar.
Francament aclaridor és el pròleg del Dr Sam Abrams, que trenca tots els tòpics que han marcat la seva biografia, valorant que era una dona preocupada per la transcendència i l’espiritualitat, i se’ns ha presentat com una Dickinson mística, lesbiana, sotmesa a un pare autoritari, i una mare sense instint maternal, bipolar, epilèptica, agorafòbica, boja. En aquest escrit es trenquen tots aquests mites falsos, com ara el cas del seu pare que l’apreciava i la valorava molt. I ens presenta una ED intel·ligent, culta, formada i informada, ordenada, sistemàtica Llegia, pel cap baix, dos diaris al dia i estava al cas de les novetats literàries de la seva època. Lamenta la distorsió que s’ha fet de la imatge de l’autora, que vivia en una societat patriarcal.
Dickinson va escriure gairebé tota la seva vida en relativa reclusió, a Amherst, Massachusetts, i va deixar prop de 1. 800 poemes, molts dels quals no van ser publicats fins després de la seva mort, el 1886, i 1304 cartes. Aquesta circumstància biogràfica, convertida sovint en mite, no hauria d’amagar el que realment importa: la extraordinària llibertat de la seva escriptura. Dickinson no necessita grans escenaris. El seu laboratori és la consciència.
Un dels trets més fascinants de la seva poesia és la capacitat de convertir la incertesa en forma poètica. La mort, Déu, l’amor, el desig, la natura i el temps hi apareixen constantment, però gairebé mai no com a veritats resoltes. Dickinson pregunta més que no pas afirma. L’hem de llegir tenint present que per ella el seu poema era una unitat, i que volia investigar una manera de publicar diferent al sistema editorial establert. Va introduir noves paraules per aconseguir una gran precisió lèxica. Sovint sembla que una paraula pugui obrir un abisme.
Aquesta radicalitat es manifesta també en la forma. Els guions, les majúscules inesperades, les rimes imperfectes i una sintaxi que de vegades sembla trencar-se són part essencial de la seva veu. Traduir Dickinson és, per això, una empresa especialment difícil: no n’hi ha prou amb traslladar el significat. Cal intentar conservar el ritme de la sorpresa, l’ambigüitat i aquella tensió tan característica entre precisió i misteri. I també va ser una precursora del que anomenem l’alta modernitat.
La versió de Jaume Bosquet té el mèrit d’oferir al lector català una porta d’entrada àmplia a aquest univers, i consolidar la presencia de Dickinson a la nostra literatura. El repte és enorme perquè Dickinson és una poeta de concentració extrema: en molt pocs versos pot produir una imatge, plantejar una paradoxa i deixar-nos davant d’una pregunta que continua ressonant molt després d’haver acabat el poema. El lector de Dickinson ha de dedicar la seva vida a la ingent tasca de llegir-la i rellegir-la. La seva obra l’ha d’acompanyar sempre.
Potser la seva gran modernitat és que ella no escriu per explicar-nos el món, sinó per fer-nos sentir fins a quin punt és inexplicable. La seva poesia no demana una lectura ràpida ni una interpretació definitiva. Demana atenció. Cada poema és una cambra tancada que, en obrir-se, resulta molt més gran del que semblava.
Llegir-la avui en català és descobrir que aquella dona reclosa d’Amherst no vivia pas en un món estret. Al contrari: havia trobat, dins del llenguatge, una manera d’eixamplar-lo fins a l’infinit.
