Lo sagrat com a terrible i fascinant.
El poemari Estricta litúrgia d’Anton Ferret Baig se’ns mostra com una obra d’alta densitat simbòlica i emocional que articula la memòria personal a través d’un doble eix: el calendari litúrgic i el cicle natural. Des dels primers textos, immersos en una “claror freda”, fins al tancament amb la neu, “acte de fe” que retorna, el llibre construeix un moviment circular on el temps no avança linealment, sinó que es reitera, es transforma i es rit ualitza. Aquest recorregut no només segueix l’any litúrgic, sinó que, des de la mirada de l’escolà, esdevé també una travessia per les etapes de la vida humana: del naixement (bateig) a la joventut, del casament a la vellesa i, finalment, a la mort i l’enterrament. Així, el temps religiós i el temps vital es confonen en una mateixa experiència de creixement i consciència.
La mirada que sosté aquesta arquitectura és la d’un escolà, una figura clau que permet una aproximació al sagrat des de la fascinació i el desconcert. El jo poètic, en recordar aquella experiència iniciàtica, formula una autèntica poètica del signe: “la litúrgia em va fer entendre / que el gest revela i vela el gest, / que el signe revela i vela el signe”. Aquesta duplicació —revelació i ocultació— esdevé el principi interpretatiu de tot el llibre. El nen observa, aprèn, però també intueix que sota la repetició dels rituals hi ha un misteri que no s’esgota.
Aquest univers simbòlic es construeix també a través d’una gran força cromàtica, íntimament vinculada a la llengua i a la litúrgia. Els colors —els liles de l’advent i la penitència, els porpres solemnes, els blancs immaculats de la festa, els verds que connecten amb la natura— impregnen els poemes i contribueixen a donar-los cos i atmosfera. El negre, en canvi, gairebé no hi té presència, com si el llibre defugís una foscor absoluta per refugiar-se en una paleta que oscil·la entre la celebració i la contenció. Aquest cromatisme no és només descriptiu, sinó que actua com a codi emocional i espiritual, reforçant la dimensió sensorial del llenguatge.
En paral·lel, la natura es desplega com a teló de fons, amb un ressò panteista, i com a força activa que acompanya aquest cicle vital i litúrgic. El fred de l’hivern, el vent persistent, la primavera que esclata o la tardor que madura estableixen un diàleg constant amb les experiències humanes. Però aquest diàleg s’inscriu també en una xarxa d’espais carregats de memòria. L’església hi apareix amb una doble cara: a vegades fosca i tenebrosa, gairebé opressiva; a vegades majestuosa i solemne, plena de llum i d’ordre. Al costat d’aquest espai central, en sorgeixen d’altres igualment significatius: el taller de l’avi ferrer, que renegava mentre ferrava els cavalls i callava davant el pas dels morts; les masies, avui reconvertides en espais lúdics però encara marcades per la presència de la llar de foc; o les bastides, on el pare i l’avi, paletes, construïen amb les mans la nova església. Tots aquests espais, evocats amb nostàlgia, configuren un mapa afectiu on el passat es manté viu.
En aquest sentit, el foc esdevé un símbol central, que travessa tant els espais com el temps. Del “foc sagrat / de les cavernes” a la llar domèstica o al ciri pasqual, el foc és origen, comunitat i transmissió. Però també és absència: la llar que ja no crema evidencia la transformació d’un món que ha perdut part del seu caliu. Aquest desplaçament reforça la necessitat de la paraula poètica com a espai de preservació.
La riquesa lèxica del llibre és impactant i fonamental. Ferret Baig no només recorre a la terminologia litúrgica, sinó que incorpora un vocabulari vinculat als oficis dels avis i rebesavis: el paleta, el ferrer, el món rural i artesanal. Aquest lèxic construeix una genealogia i revela una consciència clara d’origen. El poeta sap d’on ve, i aquesta memòria es projecta en el present: si els avantpassats construïen amb les mans, ell construeix amb paraules. Les “mans de paleta” troben un paral·lel en les mans que escriuen, i així l’escriptura esdevé continuïtat i transformació dels antics oficis, un pont entre la matèria i el llenguatge.
El llibre es caracteritza, també, per una gran varietat que acompanya aquesta riquesa temàtica. Hi conviuen sonets, tant clàssics com amb variacions mètriques, quartets i quartetes, vers lliure i d’art major i menor, haikus en el poema Via Crucis i formes d’inspiració oriental com el Lüshi xinès, al costat de la poesia en prosa, etc. Aquesta diversitat no és arbitrària, sinó que respon a una voluntat de diàleg amb la tradició i d’exploració de noves formes expressives, en sintonia amb la complexitat del contingut. I no podem oblidar la força, la bellesa i la lucidesa dels epígrafs que recorren l’obra. El llibre es tanca amb un lúcid epíleg de Sònia Moll.
Tanmateix, Estricta litúrgia no es limita a la memòria ni a la contemplació. El llibre incorpora una mirada crítica sobre el present, especialment en la representació del món laboral i de les desigualtats socials. La descripció de la precarietat, de l’explotació i del silenci col·lectiu contrasta amb la solidesa dels rituals antics i posa en evidència una fractura entre passat i present. En aquest context, la litúrgia pot aparèixer com a refugi i com a vestigi d’un ordre perdut. I tot això recosit amb un bell fil d’ironia, hilaritat o sarcasme.
Aquesta tensió es reflecteix també en la relació amb la fe, que oscil·la entre la fascinació i el dubte. El llibre no ofereix respostes tancades, sinó que manté oberta la pregunta sobre el sentit dels rituals i la seva vigència en el món contemporani. La repetició pot ser consol, però també buit; la fe, una herència o una interrogació.
En definitiva, Estricta litúrgia és una obra que, des d’una profunda humanitat, entrellaça memòria, llengua i experiència vital. A través de la mirada de l’escolà, Anton Ferret Baig construeix un univers on el temps, el gest -que com March sap captar-ne la subtilesa- els espais, els colors, i les paraules esdevenen signes d’una realitat complexaI es converteix així en un cant al passat i, alhora, en una afirmació del present: un lloc on la tradició i la creació conviuen, i on la paraula manté viva la flama d’allò que ens ha fet.
