... fer-nos més fàcil la vida i la mort. F.K.
Llegir aquesta carta de Kafka impressiona. Tots sabem que se n’han dit moltes coses, però és cert que destaquen les interpretacions sociològiques, religioses, i psicològiques. Però també cal dir que tot el text és un devessall de bona escriptura, d’un estil que fa girar i capgirar el lector, i a la vegada queda impactat per aquest atac a la figura paterna que sovint, després, sorprenentment l’autor pot acabar sent comprensiva.
Sabem que va escriure aquesta carta l’any 1919, però mai la va enviar, com si l’hagués escrita com una mena de reflexió íntima, com per explicar-se a sí mateix la complexa relació que va tenir amb el seu pare. Coneixem que la va entregar a la seva mare, però que aquesta li va retornar. La carta es va fer pública quasi 30 anys més tard de la mort de l’autor, i com l’anàlisi de la seva obra, ha fet córrer rius de tinta.
El traductor ens diu que la carta té un to de litigi entre pare i fill, i és ben cert. Aquesta manera d’expressar-se proper a l’acusació però també proper a una certa exculpació de tots dos, hi és ben present. La complexa vida i obra de K. no posa fàcil al lector moure’s en aquest joc quasi dramàtic entre tots dos. Es fàcil caure en la temptació de fer servir l’epònim kafkià per descriure la situació i l’estil que trobem en el text.
Val a dir però, que és la curiositat lectora d’endinsar-nos en la intimitat d’aquest autor de renom universal, la cosa que fa que no puguis deixar de llegir-la. I cal dir també la bona feina que fa el traductor en l’epíleg, on relaciona la vida i l’obra de Kafka (obres, malaltia, amors...etc.), que il·luminen la carta de manera entenedora per a qualsevol.
La visió de la dona queda marcada per l’autoritat patriarcal que la valora per la seva posició social, prestigi o utilitat familiar, i no tant com a persona, sempre sotmesa a un judici masculí, i en el matrimoni ha de mantenir l’estatus i l’honor de la família. El rol de la mare és difós, d’una banda amorós i protector amb els fills, i de l’altra sempre pendent dels desitjos i opinions del pare.
Si la crítica social és un dels grans trets de la seva obra, en aquí també hi pots resseguir el fil en l’actitud de bon negociant del pare, que sembla ser molt discutible pel fill, o també en l’anàlisi de la religiositat jueva mostrant-se molt crítica en ambdós. Tot plegat va construint, ja sigui per connexions o per oposicions dues personalitats ben complexes.
Finalment diria que, en general, els grans temes de l’obra kafkiana hi respiren de ple en aquest punyent text. La figura d’una autoritat opressiva que trobem en les seves obres, aquí senyoreja arreu en la figura paterna. La incomunicació entre tots dos no arriba a superar-se i aquest és un tret que podem trobar en la Metamorfosi-la Transformació i en altres obres. I els trets del caràcter insegur, la baixa autoestima que té de si mateix, també es respiren insistentment, tot i que sabem que Kafka, en el pla laboral, per exemple, va ser una persona altament respectada. Com sabem que els seus amics l’apreciaven i valoraven i hem d’agrair a Max Brod que no destruís els seus escrits i els anés publicant de mica en mica.
En fi, l’estil analític i obsessiu de la seva obra hi és també en la carta, juntament amb la por, l’opressió, la culpa, la impotència, la dificultat de trobar un lloc en el món... són temes que amaren la carta i l’obra sencera.
La inversemblança i la denúncia de l’univers kafkià sembla que s’hagi fet realitat poc més tard dels 100 anys després de la seva mort. No hem sabut estar alerta perquè no es fes tangible en el nostre dia a dia. Potser ens cal una relectura profunda dels seus textos per sortir de l’atzucac on ens hem ficat. Una bona manera de començar és llegir o rellegir la Carta al Pare. El seu univers ens pot mostrar moltes coses encara.
