Som molt més medievals del que ens pensem
El llibre Aquí hi ha dracs d’Antoni Rossell, professor de la UAB, director de l’Arxiu Occità d’Estudis Medievals i membre del CIHAM de l’École Normale Supérieure de Lió, és una obra extraordinària que proposa un viatge intel·lectual entre l’edat mitjana i el món contemporani. Amb una portada suggeridora d’un drac creada per l’artista Joan Picanyol, el llibre convida el lector a endinsar-se en un univers on art, literatura, música, moral i imaginari col·lectiu dialoguen constantment entre passat i present.
La tesi de Rossell és clara: som més medievals del que ens pensem. A través d’un recorregut temàtic ric i suggeridor, mostra com molts elements del pensament medieval continuen vius avui, sovint de manera inconscient.
L’autor ens guia per diverses fonts de la cultura europea: des dels manuscrits dels cicles eddics islandesos fins a obres cabdals com Beowulf, de la literatura heroica anglosaxona, o la tradició germànica dels Nibelungs i el Kalevala finès. Aquest recorregut s’articula a partir de dues grans línies: la tradició artúrica i la carolíngia, que travessen l’oceà i influeixen també en les cultures americanes, sovint com a instruments de poder polític i religiós. La memòria i la comparació esdevenen eines fonamentals de coneixement, i la literatura oral hi juga un paper clau. En aquest context, l’amor cortès del segle XII, segons explica Denis de Rougemont, marcarà profundament la concepció occidental de l’amor.
El llibre es desplega com un viatge iniciàtic, gairebé cavalleresc, ple de descobertes. Un dels fils més incitants és el simbolisme del mirall, present en múltiples obres al llarg del temps (L’Espill de la vida religiosa -Desitjós- L’Espill o llibre de les dones, Mirall trencat) per citar-ne alguns. El mirall esdevé metàfora del pas a un altre món, de la màgia, la introspecció i la ficció, com es veu en la Dama de Shalott, en els tapissos de la dama de l’unicorn, en el Spiegel-Miralls de Rainer Maria Rilke o en La reproduction interdite de René Magritte. És una porta fascinant cap a allò desconegut.
Rossell també estableix paral·lelismes inquietants amb el present en parlar de les fake news: a l’edat mitjana servien per perseguir càtars, jueus o templers, i avui continuen essent eines de manipulació i control. La història es repeteix, amb noves formes.
Aquest imaginari ens condueix als monstres, figures centrals del mal, entre les quals destaca el drac, present tant en la literatura com en les festes populars-com el drac de Vilafranca, el més antic de Catalunya-. Al seu costat, sirenes, diables i altres criatures poblen els claustres romànics i la cultura visual medieval. En contrast, figures com Merlí aporten una dimensió de saviesa, tot i que la fascinació per la màgia i el mal travessa tant el passat com el present.
Un altre eix fonamental és la representació de la dona. Al llarg de l’edat mitjana, la dona pateix una misogínia persistent: és vista com a font de pecat, hereva d’Eva, seductora o prostituta. Tanmateix, també apareix idealitzada en l’amor cortès o sublimada en la figura de la Verge. Alhora, és clau com a transmissora de poder i legitimitat dinàstica. Aquestes tensions es reflecteixen en textos i pensaments com els de Bernat de Claravall, la dona hauria de portar dol en la seva indumentària... i troben ecos en la cultura actual, des de la música fins al cinema.
La violència és un altre fil conductor que travessa l’obra. Des de les gestes medievals fins als règims moderns, apareix com una constant de la condició humana. Figures com Carlemany o el rei Artús continuen presents en l’imaginari col·lectiu, així com en celebracions populars arreu del món. Sovint, com a bon cinèfil que és, mostra la gran influència de la violència medieval en els grans clàssics del cinema.
Els vicis humans, com la gelosia, es mostren amb força en obres com Flamenca, mentre que teòrics com Andreas Capellanus intenten codificar l’amor cortès. També hi ha espai per a la reflexió sobre errors de traducció i interpretació que han alterat relats al llarg del temps, com el cas de la Ventafocs (sabata de pell i no de vidre) o cançons populars com el Joan Petit com balla (narració d’un càstig cruel).
El llibre aprofundeix igualment en grans símbols com el Greal, analitzat en les seves múltiples dimensions: espiritual, transformadora i mítica. Esdevé una metàfora de la recerca de la veritat i del coneixement.
Finalment, Rossell destaca el caràcter plurilingüe de l’Edat mitjana, on la barreja de llengües era habitual, i denuncia el monolingüisme com una eina de poder. El llibre es clou amb una reflexió sobre la poesia i la música, inseparables des dels seus orígens com a vehicles de memòria i transmissió cultural, amb referències a pensadors com Jean-Jacques Rousseau i músics com Richard Wagner.
En definitiva, Aquí hi ha dracs és un llibre apassionant, un mosaic de coneixement que ens revela fins a quin punt el món medieval continua viu en nosaltres. Una lectura que convida a deixar-se seduir per la màgia dels dracs i per una mirada lúcida i original sobre el nostre passat… i el nostre present.
