Dimecres 16 de setembre, a la teulada d'una nau del polígon industrial de Sant Pere Molanta (Olèrdola), un operari de 44 anys feia tasques de manteniment quan una claraboia va cedir i es va precipitar al buit. Tenia 44 anys, era veí de Barcelona, i probablement havia matinat, com cada dia, perquè algú li pagués un sou per arreglar una teulada que no era seva.
Avui toca parlar de claraboies. Demà serà una màquina sense protecció, un sanitari exposat a un risc que ningú va voler evitar, una planificació que no existia. Les causes immediates canvien; la de fons, no: hi ha empreses que calculen el cost de treure bé les coses, el comparen amb el cost d'una vida, i decideixen. Això no és un error: és el sistema funcionant tal com està dissenyat, amb el benefici per davant de la seguretat i dels drets.
No volem el ritual de sempre: investigació, condemna simbòlica i cap canvi. La prevenció no és paperassa: és drets conquerits amb lluita, i es defensen igual que es van conquerir. Cada accident és una victòria de qui posa el lucre per davant de la vida i una derrota col·lectiva que només es redreça amb consciència de classe: l'operari no va morir per desgràcia, sinó perquè algú va decidir que no valia la pena protegir-lo.
La seguretat no és un favor de l'empresari: és un dret que s'exigeix amb comitès que funcionin, delegats amb mitjans reals i treballadors organitzats.
La millor homenatge no és el dol: és que no torni a passar.
