El debat al voltant del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i Garraf (CSAPG) s'ha intensificat recentment, eclipsant els reptes de fons del sistema sanitari a la comarca. L'amenaça reiterada de trencament del Consell Rector per part d'alguns actors polítics, disfressada de defensa ciutadana o laboral, desvia l'atenció de les problemàtiques estructurals i financeres que realment comprometen la qualitat assistencial. És imprescindible elevar el to de la discussió i enfocar-la en un projecte sanitari sòlid i de llarg abast.
Si bé és legítim criticar la mala praxi en la gestió i la manca de participació, la desproporció entre la causa i la reacció política, d’aquells que tenen o han tingut responsabilitats sobre la matèria, evidencia una perillosa priorització de l'agenda.
Moltes vegades es posa el focus en qüestions de caràcter accessori, mentre es manté un silenci preocupant sobre les deficiències de fons que pateix la ciutadania i els professionals: la saturació crònica de les urgències, les llistes d’espera que generen desesperació social, les infraestructures hospitalàries al límit, amb dèficits estructurals que superen les reformes cosmètiques o la fuga de professionals sanitaris cap a centres amb millors condicions laborals i projectes més atractius.
L'anunci d'un pla d'inversions de 42 milions d'euros resulta insuficient si no s'acompanya d'una estratègia de gestió orientada a resoldre els problemes de la plantilla i els usuaris, i no només a fer reformes superficials sobre un model assistencial esgotat.
El problema del CSAPG no és local, sinó de fons: el sistema de finançament de la sanitat catalana. El CatSalut paga als hospitals segons el volum de feina i la complexitat dels casos que atenen (amb un sistema anomenat Unitat de Mesura Estandarditzada UME). Però, en la pràctica, la quantitat de diners que ingressen per cada feina feta és més petita que el cost real que té fer-la.
Això vol dir que, per norma, l’activitat bàsica de l’hospital ja neix amb pèrdues. Els centres no poden guanyar prou diners per a si mateixos i han de demanar constantment ajudes o programes especials per poder tancar els comptes.
L’hospital pot funcionar molt bé, però el sistema de pagament ja fa que estigui finançat de manera insuficient. Aquest dèficit crònic de finançament, combinat amb la pressió per mantenir infraestructures antigues i la dificultat per atraure talent, genera un còctel d'inestabilitat permanent per a la sanitat pública al territori.
El problema de fons no rau en la creació i existència del Consorci Sanitari. La fusió dels centres de l'Alt Penedès i el Garraf, formalitzada el 2019, responia a una lògica estratègica ineludible de fer xarxa per sobreviure i créixer, cosa que permet passar d'una estructura sanitària petita a una d'escala mitjana. Aquesta escala és fonamental, ja que permet oferir més complexitat i una cartera de serveis més àmplia, a més de ser un factor clau per retenir professionals de proximitat i facilitar acords amb universitats i projectes de docència i recerca. Tot i això, allò que realment s'ha torçat és la gestió i la governança d'aquesta estructura. En aquest context de tensió, l'amenaça de sortir o revertir la fusió esdevé una moneda de canvi política extremadament perillosa. Aquells que reclamin legítimament un pla d'inversió plurianual, o altres millores en els serveis annexos als hospitals, no haurien de condicionar l'actual model de consorci a la satisfacció d'aquest pla. Plantejar desfer aquesta estructura per un ultimàtum polític —sense un debat tècnic rigorós sobre l'impacte en la cartera de serveis, la pèrdua d'escala i la garantia d'un finançament alternatiu— no és planificació sanitària. És un moviment arriscat que prioritza el tacticisme per sobre de l'estabilitat i la qualitat assistencial d'un ampli territori. La visió ha de ser necessàriament territorial, no municipalista.
La solució a la crisi actual passa indefectiblement per abandonar la mirada local per enfocarse en un gran projecte sanitari compartit que exigeix un compromís clar i accions immediates. Això implica implementar un pla de xoc per a urgències i llistes d'espera mitjançant el reforç de plantilla i la coordinació amb l'atenció primària, alhora que es defineix un Projecte Sanitari Integral amb una cartera de serveis i complexitat ajustats a les necessitats de la població envellida i pluripatològica. La prioritat laboral ha de ser el desbloqueig de les convocatòries de places mitjançant la negociació entre la direcció, el CatSalut i la RLPT, complementat amb un pla sòlid de retenció de professionals basat en condicions laborals dignes i projectes docents i de recerca.
Perquè aquest projecte territorial sigui un èxit, cal un acord ampli que vagi més enllà dels murs d'un hospital o altre i abasti el conjunt del territori i el seu ecosistema de mobilitat i talent. La sanitat pública es defensa garantint que la ciutadania de l'Alt Penedès pugui accedir al nou centre de referència de Vilanova i la Geltrú amb dignitat, i viceversa. Això implica una defensa activa de la millora de la mobilitat intercomarcal, infraestructures com el Tren Orbital i una xarxa d'autobusos eficient i ben connectada.
És imprescindible abordar la ineficiència del sistema de finançament per UME (Unitat de Mesura Estandarditzada), que sistemàticament infravalora el cost real de l'activitat hospitalària. Cal exigir un nou model de finançament al CatSalut que cobreixi els costos reals i garanteixi la sostenibilitat del Consorci.
És necessària la dignificació professional: Un pla de xoc que combati la inestabilitat laboral i millori les condicions de treball i els sous de tot el personal.
La crisi actual no és de model, sinó de govern i gestió. La direcció del CSAPG i el Consell Rector han de promoure una transparència radical (auditant les inversions i els resultats) i una major pluralitat i participació de la RLPT i la ciutadania. Les decisions unilaterals que afecten la plantilla o els usuaris han de ser substituïdes per la negociació i la corresponsabilitat.
En conclusió, el que ens hi juguem en el CSAPG no és un localisme de campanar, sinó la possibilitat de tenir un projecte sanitari potent, estable i de futur. El que està en joc no és qui exerceix la presidència o qui obté el millor titular, sinó la capacitat de garantir una sanitat pública de qualitat a l'altura de les necessitats del Penedès i el Garraf per als pròxims anys, una responsabilitat real de tots els actors implicats.
