Aquesta frase catalana antiga que recomana la moderació i la calma davant dels excessos i les presses, potser caldrà aplicar-la en les nostres vinyes en seca, amb baixa disponibilitat d’aigua, edàfica i atmosfèrica, degut a les elevades temperatures, que incrementen l’evaporació.
Així, l’excés és la part que supera els límits establerts, la mesura normal o el que es considera convenient i raonable, i les presses són la necessitat o l'ànsia de fer una cosa ràpidament amb la sensació, molts cop errònia de no perdre temps.
Ambdós termes tenen un component cultural, de tradició, de costum, fer el de sempre com sempre, però ara ja i per quedar-se, tot és diferent (https://jeanleon.com/ca/robert-save-el-bon-vi-es-el-que-es-produeix-amb-sentit-comu/), i en aquestes circumstàncies, potser “cal cremar la llibreta de l’avi”, que sens dubte és objectiva i valuosa, ja que representa tot el coneixement acumulat per generacions de pagesos, basat en un patró de pluges, temperatures i calendaris que ja no existeix.
La necessitat d'abandonar aquests vells registres es fonamenta en tres motius clau, el passat ja no és predictiu, així, si abans es plantava o es veremava en una data concreta reflectida a la llibreta, l'èxit estava pràcticament assegurat. Avui, la inestabilitat meteorològica i l'augment de les temperatures fan que les receptes antigues hagin quedat completament obsoletes.
Noves condicions en el cultiu degut a que el cicle de la vinya i l'agricultura s'ha alterat radicalment, fa que les varietats i les tècniques tradicionals registrades pels nostres avantpassats es tinguin de repensar de dalt a baix.
Aquesta nova agricultura basada en l'observació, no significa oblidar l'ofici en dir metafòricament que "cal cremar la llibreta de l'avi”, ans al contrari, sinó que aquesta serveixi de far per orientar-nos, no de camí a seguir, ja que per aquest és imprescindible començar a escriure'n una de nova.
Així per exemple, si hi ha sequera edàfica, ambiental o ambdues, no es pot continuar adobant orgànicament o mineralment com abans, ja que la manca d’aigua, per molt adob que la vinya tingui al seu abast, el que fa en el millor dels casos es malbaratar-lo, i en el pitjor, promoure grans i greus desequilibris nutricionals en la planta. Té que veure's i actuar en el conreu com un tot en una nova realitat.
Cal menjar poc i per pair bé, combinant el sentit comú i la sensibilitat vers la terra amb el rigor de la ciència i la tecnologia actual, i a més fer-ho amb sobrietat.
És clau però, ser molt curosos en les interpretacions simples, perquè molts cops generen problemes complexos.
* Aquesta opinió, és fruit d'una magnífica conversa mantinguda el 22 d’agost amb Josep Anton Vendrell, president de l'Associació de Viticultors del Penedès (AVP). Moltes gràcies.
