El R4 portava tres quarts d’hora de retard, es tornaven a tancar llits d'hospital per falta de personal. La coincidència no és casual: és el mateix model. Primer s’estrangula el servei públic, després es criminalitza la “gestió deficient” i finalment s’obre la porta a la solució “privada i eficient”. El tren i la sanitat són dues cares de la mateixa moneda que es lliura cada matí a les andanes i a les sales d’espera.
A Rodalies ja hem tocat fons: inversió estatal per sota del 50 % de la mitjana madrilenya, trens de 1989, freqüències ridícules i una privatització encoberta via concessió d’estacions. Però el que realment ens ha d’espantar és que el mateix manual s’aplica ara a la salut. Retallades successives (2010-2025).
El resultat: llista d’espera quirúrgica mitjana de 120 dies, triplicada respecte al 2010, i una taxa de temporalitat que incrementa. Mentrestant, la Generalitat destina 4.000 M€ anuals a concerts amb mútues i hospitals privats –gairebé el 30 % del pressupost sanitari–, diners que podrien contractar 12.000 professionals més i obrir 800 llits d’aguts.
La lògica és clara: destruir la sanitat pública per vendre’ns la por com a solució. I quan la por entra per la porta, la dignitat surt per la finestra.
Ara ja veiem llits tancats, llistes d’espera que s’allarguen i professionals que marxen, "ràtios" pel personal que no són lògics per una atenció correcte i un treball digne.
La taxa de burnout entre professionals sanitaris arriba al 58%: físicament exhaurits, emocionalment buits i amb salaris que no han pujat un euro real des del 2012. Això no és “estrès”: és estrangulament laboral. I quan el personal es queixa, se’l criminalitza.
És la lògica del mercat: externalitzar el benefici, socialitzar la crisi.amb els trens i amb la sanitat .
No ens hauria de sorprendre que demà les urgències s’assemblin a les andanes d’ara: gent amuntegada, temps perdut i vides en perill.
El problema no és només «manca de diners»: és manca de sobirania per decidir-los i manca de voluntat per fer-los servir al servei del conjunt del país.
Que el tren d’avui sigui l’últim avís. O organitzem el país per fer-lo servir al poble, o acabarem organitzant cues per respirar.
Perquè si permetem que la sanitat acabi com Rodalies, no parlarem de trens aturats, parlarem de cors aturats. I llavors ja no hi haurà bitllet que valgui.
