Aquesta és una pregunta bàsica i recurrent al llarg de la vida, que el sector agroalimentari es fa de tant en tant, el qual és lògic, perquè és difícil canviar d’un dia per altre un conreu llenyós plurianual, amb un període inicial improductiu, i que arriba al seu màxim al cap una pila d’anys, complicant l’amortització feta en el mateix.
El Penedès, la seva viticultura, possiblement està en aquesta situació, que fem demà, i com l’encarem.
Fa anys, ja bastants, fins i tot masses, que s’albiraven canvis en el clima i la meteorologia associada; els avantatges i com no, els desavantatges del mercat global; la urbanització del territori; el canvi de model de consum dels productes vínics; les restriccions sanitàries; els nous models de producció molt respectuosos amb el medi, però amb un ús difícil i restrictiu enfront de noves plagues o majors intensitats de les conegudes d’antuvi; una política que sens dubte vol ser eficaç i propera, però que treballa amb pressupostos congelats des de fa anys en una població creixent i exigent dels serveis que li corresponen per llei i per tributació...
La combinació de necessitat, realitat i obligació per continuar sent un territori agrícola, per bé del Penedès i de la regió metropolitana de Catalunya, fan que la presa de decisions sigui encara més complexa, per assolir un territori resilient en els anys vinents.
Tanmateix, córrer i emprar conceptes publicitaris buits no ajuden al canvi, de fet, fins i tot l’entorpeixen. Així plantejar com a solució, fer productes de proximitat i distribució km0, mitjançant una agricultura sostenible i resilient, com es pot llegir actualment, és res o menys.
No és pessimisme, és anar d'acord amb el que s’ha acordat i està vigent. El Penedès agrícola no té aigua, i la política per tenir-ne gestionada per la Comunitat de Regants d’acord amb l’ACA i el DARPA, incideix exclusivament en els conreus llenyosos.
Per tant, la proximitat i el Km0, descarta per manca d’aigua als conreus hortícoles, anant encarada vers raïm/vi/cava i fruiters, ambdós contreus clarament de temporada i amb una important competència productiva a dins i fora de Catalunya, fins i tot d’Espanya.
Els mots sostenible i resilient, són interessants, però buits si no van acompanyats del perquè, on, quan i com, no sigui que passi com en una publicitat que diu, “no som importants pel que fem, sinó per com ho fem”, tururut violes!
Considero que cal fer simplement, sense adjectius mediàtics, un plantejament en el fet que l’activitat econòmica sigui suficient per mantenir població activa, sense malmetre el paisatge, entenent aquest, com la suma del medi ambient, la cultura i la població fixa i mòbil, i tot això, per ara i el futur, el qual requereix enquibir en el plantejament, un pla de contingències, per lògica, i per la gran i freqüent incertesa del món actual.
Amb un plantejament de treball i el seu calendari, no és del tot possible, però sí probable, generar aliances, refer executivament decisions i avançar de pressa i bé vers la resiliència, és dir resistir als estressos, adaptant-nos-hi per sortir més enfortits, el qual en la majoria dels casos, vol dir diferents, però vius.
Demà ja és aquí, cal que ens hi posem ja!
