Recentment l'Associació Europea per a la Innovació en matèria de Productivitat i Sostenibilitat Agrícoles, que és un instrument estratègic clau destinat a fomentar la innovació ascendent col·laborativa, ha avaluat si aquesta en el marc de la política agrícola comuna (PAC) ha contribuït eficaçment a la innovació en el sector agrícola de la UE (https://www.eca.europa.eu/es/publications/SR-2026-09).
L’avaluació ha fet pales que no compleix plenament les seves funcions a causa de la insuficient atenció prestada a les necessitats dels agricultors, a un procés de selecció que no prioritza els projectes amb potencial d'innovació i a una escassa difusió dels resultats dels projectes. Com es pot veure en la figura, tan sols un 25% de les mateixes són efectives, un baix rendiment, una baixa eficàcia... un gran fracàs.
Per tal d'esmenar aquestes deficiències, es recomana des de la UE garantir que l'Associació prioritzi les necessitats d'innovació dels agricultors, reforci els processos de selecció de projectes i millori la difusió dels resultats (https://www.qcom.es/tribunal-de-cuentas-europeo/agro/el-dedo-en-la-llaga-los-auditores-concluyen-que-la-innovacion-agricola-no-se-fomenta-lo-suficiente-en-la-ue_82306_3072_81779_0_1_in.html).
Realment, el que es diu ras i curt, és que s’ha fet poc i malament, per culpa de manca de criteri per seleccionar temes, respecte de les necessitats reals del sector agroalimentari, no de les empreses de tecnologia o serveis, sens dubte molt importants, sempre que la seva actuació sigui per contribuir a la innovació i millora del sector, fent negoci amb aquest, no a partir d’aquest.
El disseny de les accions d’innovació ha sigut i és més que discutible, ja que aquest, que havia de ser la implementació de novetats (productes, serveis, processos o organització) que aporten valor afegit i milloren l'oferta existent, no ha existit, ni ha reeixit.
Es una gran llàstima, ja que segons l’OCDE (l’Organització per la Col·laboració i el Desenvolupament Econòmics; https://www.oecd.org/es/about.html) aquesta debilitat en la innovació contrasta amb la fortalesa del sistema científic nacional. Així, la relació entre publicacions científiques en R+D+i i patents a la cadena agroalimentària mostra un desequilibri creixent, valorable objectivament, ja que en el any 2018 es registraven unes 19 publicacions científiques per cada patent, mentre que avui, en són 32. És a dir, la producció de coneixement acadèmic creix a un ritme més alt que la seva traducció en els drets de propietat.
El diagnòstic indica que no manca recerca, sinó que hi ha una desconnexió entre l'àmbit acadèmic i el productiu, no hi ha suficient unió d’interessos, per fer què el coneixement es transformi de manera sistemàtica en innovació patentable.
Per tant, la innovació, que en teoria havia de ser clau pel progrés empresarial, mitjançant la transformació d’idees o invents en solucions aplicables, que puguin arribar a tenir valor comercial, pel fet que incrementen l'eficiència i competitivitat, ha quedat en quasi res, tot i la despesa econòmica i de temps realitzada.
Hi ha massa síndrome de Cristóbal Colón, descobrint el que ja o està, simplement perquè no es llegeix, no es revisa, no es coneix més enllà de la superficialitat publicitària, i de valoració a la baixa, per igualar en base a què no se sap que o qui, el coneixement que es vol aplicar.
Les demostracions, en les que han d'estar implicat el sector, que és més, molt més, que algunes empreses, ha mostrat moltes vegades una manca de criteris científics en el seu disseny, que permeti comparacions, extrapolacions, modelitzacions..., reduint-se a un voluntariós fer i observar, que no considera ponderadament el temps, la meteorologia i totes les variables agronòmiques implicades en aquestes.
És una notícia per reflexionar, com a mínim, respecte d’ella mateixa, ja que ha fet perdre temps, il·lusions i diners ara, però a més pel futur, en una clara visualització dels riscos de la inacció, per voluntat o omissió d’aquesta.
Fer per no res, és no fer, ni deixar fer als altres..., perjudicant a tothom, ja que els recursos són públics, i els grans beneficis, més enllà dels econòmics, també.
Cal menys protagonisme personal i més acció plural i coral vers uns objectius reals, sinó, com en aquesta situació, tothom ha perdut, a la curta o la llarga.
