Es va declarar un incendi darrere l'escenari en un teatre. El pallasso va sortir a escena per avisar al públic; cregueren que era una broma i aplaudiren. Ho va repetir i els aplaudiments es barrejaren amb els riures.
Així, crec, és com acabarà el meu poble, entre l'aplaudiment i el riure general d'un públic acomodat amb l'agilitat interpretativa de la "pantomima", incapaç de reaccionar a la digressió del pallasso, si no es planteja construir un mecanisme de reparació confiant en el consens de què cal recordar, i que cal oblidar i trobar el còctel letal contra la tribulació que està colrant, dia a dia, poc a poc, aquest poble on res, no és sinó allò que no és.
Sabem poca cosa del futur, només que de generació en generació les mateixes coses passen i tornen a passar. Però mai, en la vida d'un home, mai no torna el temps passat.
Ignoro quan arribarà la generació que plantegi seriosament la renovació dels bons temps passats. Si arribés aquest dia, però, farà falta que algú, els recordi, que no oblidin, que un temps van existir:
Inoblidables diumenges de futbol, tardes de Teatre, bullicioses nits d'estiu a la fresca, sopars de carrers amb fanalets, xemeneies fumejant el fred, barberies nicotínesques amb olor a tertúlia, Festes Majors de referència, el Centre Agrícola sempre amb puny alçat, sessions de cine i balls de "carnaval" orquestrats al Casino, processons a l'empara de l'imponent campanar, el Batec d'un esplai a Can Brau, Nicolaus i Llussies de boques agudes, Reis de capes llargues a llom de bells corsers, i per alguna cantonada el so d'un cornetí anunciant peix fresc a Cal Caio.
Aquestes imatges i tantes que no hi caben, van existir, les vaig viure, jo hi era, vaig participar-hi. I amb un sospir... Ja no hi són. I no signifiquen res? És trist veure el caminar sense rumb d'un poble, veure com les entitats han anat perdent les capes com si fossin una ceba, per la duplicitat d'alguns governs temporals amb reunions sense fi ni terme, i pels ignorants plens de confiança que pensaven que aquest dia no arribaria, o potser, sempre han confiat en l'arribada d'aquest dia per poder dir: Ho veieu, ja us ho deia, jo!
Mediocres que pensen que deixarem de saber allò que sabem i ens quedarem embadalits fins a la lenta caiguda final del teló, muts, en la foscor del teatre. Però jo, ara, soc dèbil i he perdut els motius, la voluntat i els medis per sortir a escena i dir: Cal assumir la culpa col·lectivament i valorar la idea de "Fuenteovejuna".
Un poble unit que crida: "¡Todos a una!" contra l'incendi. Formem una cadena humana de galledes a vessar i ofeguem fins a la més insignificant guspira d'aquesta "pantomima" i recuperem la dignitat justa per: EL PLA DEL PENEDÈS.
Prou farsa, prou engany, prou simulació.
Aquest poble no és una broma.
