L'aparició de la revolució verda es va deure a molts factors (la recuperació de la fam i la necessitat de recuperació de la població en la post guerra mundial, una indústria química altament desenvolupada, un canvi social necessari i forçat, la necessitat de negociar per enfortir el sistema socioeconòmic vencedor…), tot això, sense majors valoracions va ocórrer fa més de mig segle, es dir unes tres generacions enrere, i amb grans i profunds canvis estructurals i funcionals promoguts per la nova realitat climàtica, ambiental, que genera una forta emergència social.
Alhora, en menor intensitat, es desenvolupa l'agroecologia, i amb ella tot un sistema holístic associat a la producció d'aliments.
A finals del segle XX, es comencen a fer palpables els problemes ambientals associats als productes, tècniques i sistemes emprats a l'agricultura altament intensiva, apareixent un ressorgiment de l'agroecologia.
Així, seguint conceptes de l'ecologia desenvolupats en el segle XX llunyà, es coneix que cada vegada hi ha i hi haurà més energia en el sistema terra, és a dir, en tots els ecosistemes i els individus i relacions entre si, en aquests i l'entorn abiòtic, biòtic i/o antropogènic.
La qual cosa està perfectament reflectida als RCP (representació de les vies de concentració de gasos a l'atmosfera), que indiquen com cada vegada a causa de l'efecte hivernacle s'acumula més energia a la biosfera, el que dona lloc a un increment metabòlic global, però ponderat pel lloc, temps i estructura que rep aquest increment energètic (https://globalcarbon).
Aquestes certeses, que no idees, són les que ens motiven a plantejar la pregunta: les patologies, potser requereixen un altre enfocament per al seu tractament?
Així, d'acord amb aquest context ambiental i en el marc de l'anterior pregunta, la lluita contra plagues i malalties, es pot continuar encarant, com fins ara?, si fos així, no seria com considerar el futur, com el present amb retard? (https://www.totsantcugat.cat/opinio/iceberg_111252102.html).
A més, la situació sociopolítica actual (des d'inicis d'abril del 2025) encara tensiona més a l'alça l'evolució de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, cosa que compromet postures immobilistes, desqualificant el famós “mira i espera”.
S'està i estarà en un nou paradigma, i, per tant, en el treball en patologia, els mètodes de detecció, aplicació i valoració tenen i hauran d'adaptar-se en fonts i forma al mateix, ja que el patogen com a objectiu, caldrà considerar-lo sempre, tenint en compte l'energia que porta associada a ell i al seu entorn, ja que a més de ser més ràpid, pot comportar canvis en els hostes, l’entorn i els propis patògens...
Un sistema amb més energia incorporada no es pot tractar igual, que un sistema generat fa més de 50 anys, en situacions i circumstàncies diferents de les actuals i, per tant, futures
Hi ha prou coneixement acumulat, per la qual cosa, encara que la incertesa pot fer por, amb coneixement, treball plural i coral, sobrietat i sentit comú, es poden i podran generar solucions per mantenir els cultius controlats de malalties i patologies, en el marc ambiental i econòmic necessari per fer-los viables, per obtenir aliments.
Per tant, davant la realitat climàtica, conseqüència del canvi global, i la incertesa associada, potser calen actuacions més preventives, amb menys rutines i/o improvisació, tractant de ser més properament prescriptius, la qual cosa comporta una relació més estreta i contínua entre el sector agroalimentari amb les estructures de recerca.
Així, la modelització serà una eina important per valorar l'on, quan, amb quina intensitat potencial i perquè es desenvoluparà alguna incidència patològica als cultius, cosa que permetrà prevenció i/o rapidesa en l'actuació, especificitat, eficiència i sobrietat als mitjans emprats en la lluita contra la patologia.
Tenir i plantejar dubtes no és inseguretat, és reconèixer el que no se sap, cosa que mai te que ser excusa per no discutir opcions de canvi, que afavoreixin la funcionalitat dels sistemes, en aquest cas l'agroalimentari, i en ell el vitícola.
Siguem clars, no es pot parar un tràiler de gran tonatge anant per una autopista, amb uns frens de carro..., no assumir-ho es fer-nos trampes a nosaltres mateixos i més enllà, en l’espai i temps.
