Com a ciutadana de Vilafranca em preocupa profundament la situació que està vivint la llengua catalana, tant al nostre municipi com arreu de Catalunya. No és una percepció subjectiva ni exagerada: és una realitat visible al carrer i en el dia a dia.
L’Ajuntament de Vilafranca del Penedès s’ha adherit al Pacte Nacional per la Llengua, una iniciativa que té com a objectiu reforçar l’ús social del català i garantir-ne la continuïtat. Celebro aquest pas, però costa no sentir una certa contradicció quan, alhora, passeges per les fires, el mercat o els carrers comercials i comproves que la majoria de rètols, cartells i comunicacions són en una gran majoria en en castellà. Botigues, fruiteries, bars i fins i tot espais tan emblemàtics com el Casino de Vilafranca han deixat el català en un segon o tercer pla, quan no l’han fet desaparèixer del tot.
La llengua no és només una eina de comunicació; és cultura, identitat i cohesió social. Quan el català no es veu ni s’escolta amb normalitat és sinònim d´un greu problema i també passa ens els llocs de treball, lamentable tot plegat!!
També crec fermament que sempre ens hauríem de dirigir en català, encara que la persona amb qui parlem sigui nouvinguda. Fer-ho no és una falta de respecte, sinó tot el contrari: és una manera d’integrar, d’acollir i de fer partícip tothom de la llengua i la cultura del país on viu. Canviar automàticament de llengua contribueix, encara que no sigui amb mala intenció, a relegar el català i a dificultar-ne l’aprenentatge.
Si no ens prenem seriosament la defensa i l’ús del català en el dia a dia —des de les institucions fins a cada conversa quotidiana—, correm el risc real de perdre una part essencial dels nostres orígens. I una llengua que no es fa servir, s’acaba perdent.
