HAMLET. (a Polonio) Por el cuerpo de Cristo, ¡mucho mejor! Pues si los tratáis como merecen, ¿quién se librará de un azote?... Tratad a los hombres según el código del honor y la dignidad vuestra... De este modo, a menor merecimiento suyo, mayor será el vuestro.
(Act. II - Esc. II) W. S.
M’agrada tant la paraula recordar. És una paraula que brolla sense parar fils d’agulla d’aigua freda. Sí: cal recordar. Però recordar abans, cap al demà. Perquè l’únic que podem fer per saber com afrontar el desconegut territori del demà, és saber recordar, no oblidar l’abans per no caure en el parany de donar les coses per suposades. Aquest és l’error que cometen alguns humans, senzillament perquè es consideren més valuosos que tu, i sigui com sigui, han d’evitar l’horror de sentir-se inferiors, fugir de l’exposició incòmoda de passar vergonya per la por de perdre prestigi i, així, satisfer la seva personalitat amb opinions depurades, absolutes, sempre amb alguna cosa a dir, per fer-te presoner i vulnerable dels seus instruments.
Aquest comportament té un nom: EL MENYSPREU. Una conducta humana, en forma d’humiliació, que entristeix quan els emissors són propers a tu. I si hi sumem les foranes expressions vulgars d’uns quants cervells enfebrats, com: “Vaya mierda de pueblo”, “que mierda de campo”, “puta mierda de equipo”, “imbéciles de mierda”, “esto de Subirats donde coño está”... la necessitat d’entendre aquest desenfrenament és obligatori vingui d’allà on vingui, amb més o menys intel·ligència o amb descrèdits barroers. El menyspreu té l’objectiu d’anul·lar la teva capacitat creadora, fer-te dubtar, feble, sense tonatge per respondre. Massa deshonor, massa indignitat manifestada a un grup de nois, a un equip de futbol, a un club, a un poble. Un poble tant petit com Sant Pau d’Ordal, un club tan modest com el Subirats, un equip de futbol tan digne com el Juvenil A de 1a divisió, un grup de nois tan honorables com el mateix Hamlet. La raó humana no pot aguantar massa realitat, i la realitat és que aquests instruments no em generen altre sentiment sinó l’odi, i seguidament el perdó: una alternativa al menyspreu. I entre l’odi i el perdó, hi ha encara, una alternativa més higiènica que el menyspreu: LA INDIFERÈNCIA. Una porta d’entrada a l’oblit. Perquè les coses que oblidem són les que no tenen valor per nosaltres, com un destorb. Però desferse d’aquest destorb, gestionar i digerir tant deshonor i tanta indignitat és un peatge de sofriment massa elevat per respondre només amb l’oblit. Si els deixebles de “Polonio” fossin lectors d’aquesta tràgica història, descobririen que vol dir perdre les batalles amb honor i dignitat, descobririen el perquè no cal témer res emprant aquests codis, descobririen perquè “Polonio” perd la batalla com la perd, descobririen perquè “Els cavalls blancs del Teatre” són els únics, amb capacitat, per fer canviar la llum blava a la vermella. Descobririen que les batalles no les guanya sempre el més fort o el més ràpid. Més tard o més d’hora, les batalles les guanya el que creu que pot. Aquest és el motiu pel qual el Juvenil A del Subirats de la temporada 25/26 i el seu STAFF seran recordats, perquè no han oblidat l'abans i sense claudicacions han conquerit el demà, tot recordant que la resta, com diu el Príncep Hamlet, és silenci.
J. Romagosa
P.D. Enhorabona al campió.
Valor i ànims als dos equips donats de baixa.
Gràcies per aquells jugadors i entrenadors rivals que han reconegut en persona el valuós treball del Subirats (primera vegada jugant a 1a divisió), incansable competidor, obligant cada partit la màxima expressió de l’oponent, custodiant la tercera posició durant llargues jornades per sobre de clubs de renom, guanyant-se amb escreix ser tractats igual per igual. Mereixedors de la categoria.
Aquells que heu reconegut al Subirats com un igual, us honora i dignifica.
Per això, l’elogi al JUVENIL A del Subirats és necessari, terriblement sentit.
