Això és així des de tota la vida és una frase usual, absolutament falsa, que no tan sols mostra i és bassa en un error, sinó que a més en propicia d’altres.
Potser el primer a valorar és el concepte tota la vida, ja que si s’entén com un sinònim de sempre, és absolutament erroni, i si s’associa a la vida de qui diu la frase, potser serà així per ell, però no pels altres i sobretot pel territori. Fins i tot mostra un cert grau de pedanteria en situar-se en el centre d’una realitat, que ni tan sols és seva.
L’ecologia assumeix que és la successió el que marca l’evolució dels ecosistemes i els seus components, a partir d’uns processos de transició en l’espai i el temps relacionats de maneres i ponderacions ben distintes (1). Conceptes i coneixements aplicables a tots els ecosistemes, naturals, antropitzats, agrícoles...(2)
Darrerament, perquè les circumstàncies hi porten, es fixa molt l’atenció en els incendis forestals i el conreu de la vinya majoritàriament, d’entre altres dels secans, com oliveres, ametllers (3,4, 5).
Així, és té la sensació que els uneix conceptualment la idea que són el paisatge de tota la vida, quan no és així, com es veu si es llegeix i pregunta, ja que la vinya actual és conseqüència de la fil·loxera, pel bo i no tant, i les masses forestals actuals es deuen a focs passats, no pretèrits, i a un continu abandonament rural, que sembla no tenir aturador, per pèrdua de valor econòmic dels conreus de seca, de la gestió forestal i la ramaderia no estabulada.
A la vegada, en moltes ocasions per tal de mantenir el paisatge es fa quasi el mateix de sempre en la seva gestió, amb nova tecnologia sí, amb més coneixements, també, però a la fi és alguna cosa similar a escriure els mateixos texts canviant el llapis per l’ordinador.
Es volen mantenir d’una manera equilibrada i funcional els dos ecosistemes, perquè són fonamentals per aconseguir un positiu equilibri socioeconòmic, tot promovent un paisatge resilient, que en cap cas vol mostrar immobilisme, conservació a ultrança sense més ni més, sinó l’afavoriment de canvis progressius vers un territori per tothom ara i el futur.
En aquesta conjunció d’interessos, també hi ha convergències en les respostes enfront dels estressos ambientals que propicien la pèrdua de productivitat en la vinya i el bosc, i paral·lelament potencien i possibiliten el foc agroforestal.
L'energia i l'aigua en un ecosistema estan íntimament lligades, ja que la radiació total és bàsica per al desenvolupament de l'evapotranspiració, que, alhora, és un component important en el flux d'aigua i d'energia d'un bosc, d'una comunitat vegetal.
La radiació total és l’equilibri entre la radiació entrant i sortint dona curta i llarga. Els ecosistemes afecten la radiació total a través d'albedo (reflexió d'ona curta), que depèn de la reflexió de fulles individuals i d'altres superfícies juntament amb la rugositat del vol, la qual està afectada per la seva alçada i complexitat.
Gran part de l'energia absorbida és alliberada a l'atmosfera com a flux de calor latent (evapotranspiració) i com a flux de calor sensible. El primer refreda la superfície i transfereix vapor d’aigua a l’atmosfera, mentre que el segon escalfa l’aire de superfície. El coeficient de Bowen, el quocient entre el flux de calor sensible i el latent, determina la relació entre el cicle de l’aigua i el de l’energia.
L'aigua penetra a l'ecosistema terrestre, principalment, a través de la precipitació i l'abandona per evapotranspiració, escolament i infiltració. L'aigua circula pels ecosistemes com a resposta als gradients de potencial d'aigua, que són determinats pel potencial de pressió, el potencial osmòtic, el potencial gravitacional i el potencial matricial.
L'aigua disponible a terra es desplaça cap a l'atmosfera a través de la planta pel continu hídric sòl-planta-atmosfera, el qual està generat pel gradient de potencial hídric. Aquest flux es produeix tant a la fase líquida com a la de vapor i ve condicionat per fenòmens interns, propis de la planta, de la comunitat (espècie, edat, estat fisiològic, patologies,... i externs, els denominats estressos ambientals, tant biòtics (patologies, herbivoria, competència intra i interespecífiques) com abiòtics (altes i baixes temperatures, sequera, salinitat, radiació, contaminació, foc...) (6).
Per tant, el treball nocturn en el foc, ara quasi impensable (7), és la transformació funcional normal, similar al que es va fer en la collita en els ceps, ja que assegura una major i millor hidratació del raïm i una reducció de la seva respiració, i dels canvis organolèptics associats. Fer-ho en el bosc assegura una quantitat més gran d’aigua en els teixits dels arbres, i una menor emissió de compostos orgànics volàtils, reduint la combinació dels dos la inflamabilitat.
Cal considerar la importància de rehidratar els teixits dels components forestals com a mesura preventiva, defensiva en enfront de l’avançament del foc, i per això és clau valorar i considerar el temps de rehidratació de la vegetació (sens dubte la viva i funcional) és funció del nivell d’estrès, de deshidratació dels seus teixits.
És coneix la magnitud de la superfície forestal total, també els llocs on la vegetació requerirà més aigua per no assecar-se, i on és estratègic tenir franges, taques de baixa inflamabilitat.
Funes, I. et al 2024 https://oeno-one.eu/article/view/7789
Una planta adulta pot considerar-se prou hidratada per ser funcional entre els 0.5 i 1.5 Mpa (valors del paràmetre ecofisiològic anomenat potencial hídric que mesura i objectiva el nivell d’hidratació funcional dels teixits vegetals), per tant, en plantes en habitats encara operatius, d’acord amb la gràfica adjunta es tardarien unes 25 hores a assolir uns nivells acceptables o favorables d’hidratació.
Es coneix també, que la rehidratació natural en plantes funcionals s’assoleix entre hora baixa i trenc d’alba, sempre que el sòl tingui un nivell suficient d’aigua en la seva matriu (més d’un 10% del contingut volumètric).
Que el percentatge d'aigua respecte a la matèria seca si baixa del 60%, el risc d'incendi és crític, i que l’espècie, l’edat i el lloc on es desenvolupen els diferents individus de les masses forestals condicionen molt aquests fenòmens, a causa de les seves diferents respostes ecofisiològiques (6,8), tanmateix, hi ha uns trets generals, que diferencien clarament les espècies de llocs secs (mediterranis) dels humits (muntanya mitjana i alta a Catalunya).
No són aportacions noves, no s’ha pretès en cap moment, ja que es coneix el que saben i fan pel que fa a prevenció i extinció, però potser cal considerar que la generació d’un paisatge resilient, requereix de l’aprofitament de tots els avantatges que ens ofereixen la vinya, els conreus de seca i la seva agronomia (7) per aplicar-les en la massa forestal.
Així, es pot suggerir centrar els esforços de remullada del terreny a la tarda, sobretot per hidratar el sòl, on estigui previst que el foc es desenvolupi en les pròximes hores, fins i tot dies. Atacar el foc a hores de foscor, per mitjans aeris (s’entenen les dificultats de vol, però en temes militars bé es fan servir els bombardejos nocturns) i terrestres, en els llocs on ha d’anar, no on està, amb la funció d’hidratar la vegetació i així baixar el seu potencial pirofític.
Són solucions parcials, segur, però que poden contribuir a les globals. S’és conscient que en l’escrit es mostren obvietats, però es valora, que són aplicables, i a la vegada, com a mínim plantegen debat, que és l’única via per generar coneixement compartit i potencials solucions.
Res és com era, els cossos d'extinció i la pagesia ens diuen clarament, que els conreus i els focs tampoc (9), cal doncs possibilitar l’ús d’altres estratègies i tàctiques de gestió del paisatge i en ell les d’extinció, i posats a buscar-les, potser abans de res és interessant revisar el que és té elaborat i emprat en condicions molt similars, geogràfiques, ambientals i culturals.
1.- https://revistes.iec.cat/index.php/QA/article/view/156290/153722
7.-https://www.revistaambienta.es/es/historico/2013/102/102-i2.html
* Cal agrair el treball plural i coral desenvolupar en l’IRTA al llarg de molt temps, per moltes persones treballant en equip, respecte de l’estudi de les respostes dels conreus mediterranis a l’ambient, i en l’aplicació i funcionalitat de les solucions per fer-les viables.
També, al marc funcional promogut pels projectes CLIMAVID 21 (GENCAT) i FIRE-RES (UE), les relacions institucionals i personals amb el CREAF d’abans i ara, i el departament de Environmental Horticulture i l’Arborètum de la UCDavis (Californià, USA), i al mateix nivell les converses amb Marc Castellnou (GRAF-GENCAT).
