Cada vegada que un mitjà de comunicació publica una notícia relacionada amb ajuts socials, vulnerabilitat, habitatge o convivència, és fàcil veure com, als comentaris de les xarxes socials, apareixen missatges que insinuen que les ajudes “sempre són per als marroquins” o per a persones d’un determinat origen.
Aquest discurs, repetit una vegada i una altra, no només és fals: també és profundament injust. Els ajuts públics no es concedeixen per ètnia, religió o procedència, sinó en funció de criteris socials, econòmics i administratius. Dir el contrari, sense dades ni arguments, només contribueix a alimentar prejudicis i a assenyalar col·lectius sencers com si fossin responsables dels problemes socials que patim.
Entenc que un mitjà no pot controlar totes les opinions que apareixen a les seves xarxes. També entenc que la llibertat d’expressió és un valor que cal preservar. Però la llibertat d’expressió no hauria de servir d’excusa per normalitzar comentaris racistes, xenòfobs o directament falsos.
Els mitjans tenen la responsabilitat d’informar amb rigor, però també tenen una certa responsabilitat sobre els espais de conversa que generen. Quan una publicació es converteix sistemàticament en un aparador de tòpics racistes, masclistes, homófobs, etc, potser cal preguntar-se si n’hi ha prou amb publicar la notícia i mirar cap a una altra banda.
No es tracta necessàriament d’esborrar-ho tot. Es tracta de moderar, contextualitzar, respondre quan calgui i deixar clar que la mentida i l’odi no poden tenir el mateix tracte que una opinió fonamentada.
El Penedès és una terra diversa, feta de gent de molts orígens, històries i circumstàncies. Precisament per això, els mitjans locals tenen un paper importantíssim: poden contribuir a una conversa pública més honesta, més justa i més respectuosa, o poden permetre que quatre veus sorolloses embrutin qualsevol debat social.
I crec sincerament que cal triar la primera opció.
Atentament,
