Begoña Román Maestre (Petrer, 1965) és una filòsofa, professora universitària i investigadora valenciana. El 1993 es va doctorar en filosofia a la Universitat de Barcelona, on actualment exerceix. Membre del grup d’investigació “Aporia: Filosofia contemporània, Ètica i Política”, és presidenta del Comitè d’ètica de Serveis Socials de Catalunya i vocal del Comitè de Bioètica de Catalunya, del Comitè per la integritat en la recerca de Catalunya, del Comitè d’ètica assistencial i del Comitè d’ètica de la recerca amb medicaments, ambdós de l’Hospital Clínic de Barcelona.
Avui participarà per tercera vegada al festival VilaPensa com a ponent amb la conferència El jo escindit, el jo vençut: reflexions des de l'ètica que tindrà lloc a les 19h a l’auditori del Vinseum, amb les entrades exhaurides.
En què consistirà la teva conferència?
Recuperaré la idea que l’ètica sempre ha estat una reflexió sobre la vida bona, que és una síntesi de felicitat, de justícia i de benestar personal, però en un entorn comunitari. Les escissions entre totes aquestes qüestions i altres dualismes van trencant el subjecte, i fan que no sigui un individu, sinó que estigui dividit. A més, l’hem deixat sense esperança, no sap com gestionar la seva vulnerabilitat, perquè li han venut la idea que sempre és autònom.
Per aixo volem recuperar la idea d’una ètica que intenta reunir totes les dimensions de l’individu a la recerca d’una vida que és limitada, finita.En la síntesi de cada una de les bipolaritats escindides, estaria la vida bona i el caràcter.
Està més perdut l’individu en aquests moments d’incerteses?
No només per les condicions d’incertesa, que també, perquè es produeixen canvis molt ràpids. Vivim en societats esverades, després de 80 anys amb una Europa sense guerres en tenim dues molt a prop, i hi ha moments per a la incertesa política, però també econòmica i tecnològica. També hi ha un subjecte que ha passat una pandèmia, que ha vist que no som tan forts, que no podem fer-ho tot sols, que l’antropologia del ser que es fa a si mateix crea solituds no desitjades, angoixes, i tot això la societat contemporània l’està fent aflorant més que les generacions anteriors.
Aquesta solitud no desitjada i angoixes afecta especialment als joves o a tothom en general?
Sí, però també perquè els joves tenen relació, no només amb altres joves, sinó també amb gent com els seus pares, que no són grans. Hi ha un entorn de distopia, en el qual el futur és un lloc al qual ningú vol anar-hi. A qui més li interessa això és als joves, i, en canvi, els diuen que seran precaris, que viuran pitjor que els seus pares, que no tindran feina, que per què tenir fills si les parelles no duren... Els hem presentat un panorama en el qual l’esdevenir és un lloc on ningú vol anar, i això els fereix la vitalitat.
Aleshores què hauríem de fer per tenir una bona vida?
La casa i la feina continuen sent cabdals, i això passa per millorar les polítiques socials i tornar a reivindicar el que en el seu dia va funcionar, que són sistemes amb uns impostos ben distribuïts, sense corrupció, per ajudar la població més vulnerable. Després, a nivell comunitari local, hem de crear vincles, parlar amb els nostres veïns, implicar-nos en comunitats de pertinença com escoles, la universitat, el gimnàs, etc.
Els vincles i les causes sempre han fet fort els individus. Cal tenir causes, i que no siguin estrictament privades, sinó que siguin el nostre barri, el nostre entorn, la nostra comunitat. Per a mi aquesta és una manera important de fer-ho. L’altra és tornar a pensar què fem aquí? Pensar més críticament, no criticonament, per tant, què poso jo de la meva part perquè les coses puguin anar cap a millor.
És preocupant la salut mental de l’individu?
Hi ha societats que generen molt de patiment, que no té llocs de consol i la filosofia sempre ha estat una filosofia de consolació, d’escolta. Som una societat en la qual una imatge val més que mil paraules, de pantalles, en què l’escolta de la ferida només la pot sentir els psicòlegs, perquè ningú més la vol sentir. Patologitzem tota forma de ferida, de tristor, però també privem d’espais d’escolta i de sostenir la persona que està patint.
I aleshores es busca cada cop més l’ajuda dels psicòlogs o d’altres filosofies, religions o espiritualitats.
Sí. La filosofia és també una dimensió d’espiritualitat, no només de pensament crític. No tot és explicable racionalment. La vida humana té una dimensió de misteri: per què hem vingut aquí? Què anem a fer? Per què em passen aquestes coses? Aleshores la mort dels grans relats, que tradicionalment havien estat les religions, també afecta aquest desencís que hi ha al món.
Olga Aibar Toro
Fotos: Roser Blanch
