Josep Gual és un reconegut historietista, pintor i il·lustrador. Nascut l’any 1936 a Sant Quintí de Mediona, va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Barcelona (Escola de la Llotja). Els seus primers treballs com a historietista van ser al segell Toray, a principis dels anys setanta. Va dibuixar per a col·leccions com Hazañas Bélicas, Brigada secreta, Espionaje, Las enfermeras o Hurón, amb guions de Manel Domínguez, i altres historietes d'espies publicades a revistes com Adam y Evans, Kung-Fu o Diablo Smith, amb guions de Víctor Mora i Andreu Martín.
Posteriorment es va unir a la plantilla de dibuixants de diverses agències de representació com Bardon Art, Bruguera, Torá i Sel·leccions Il·lustrades, on va perfeccionar la seva faceta com a historietista, publicant a través d'elles a Espanya i, sobretot a l'estranger, a països com la Gran Bretanya, Austràlia, Alemanya, Dinamarca, Itàlia o Àustria. Als Estats Units va publicar durant els anys 70 per a revistes de terror de l'editorial Skywald, Warren i Gold Key. Des de principis dels 80 va publicar una tira còmica diària en el diari britànic The Sun titulada George and Lynne, amb guió de Conrad Frost. Al llarg dels anys ha compaginat la historieta amb la il·lustració i amb la pintura artística.
Com va començar a treballar en aquest món?
Un dia que estava a Barcelona vaig anar a l’agència Seleccions Il·lustrades, amb la meva carpeta de dibuixos a la mà, i li vaig ensenyar al director. Alguns d'ells li van agradar, així que em va contractar, i em va dir que seiés a una de les taules lliures.
Eren molts treballant en aquella editorial?
Sí, aleshores èrem molts dibuixants i treballàvem plegats en una mateixa sala. Jo vaig començar a mirar què dibuixaven i com ho feien els altres, i vaig fer molta amistat amb alguns d’ells. Les hores passaven volant. Es podria dir que gairebé fèiem vida allà.
Va treballar 24 anys pel diari The Sun amb una tira còmica diària. Com va ser l’experiència?
Va ser una gran experiència, de la qual tinc un bon record, tot i que cada setmana me la jugava, perquè no tenia cap contracte i, per tant, podien fer-me fora quan volguessin. Per això, quan sento aquests treballadors que reclamen més seguretat, penso que jo m’havia de guanyar el sou cada setmana.
Però si va estar-hi tant de temps era perquè ho feia bé.
Sí, m’interessava molt fer-ho bé, tant a mi com al meu representant, perquè ell tenia una comissió per cada feina que feia. Jo m'ho passava molt bé, i el Conrad Frost era simpàtic i bona persona. Quan vaig viatjar a Londres, em va portar a molts pubs perquè els conegués, i pogués dibuixar com posaven les ampolles i servien les begudes, entre altres coses. A més, el diari era sensacionalista, així que els meus dibuixos eren una mica picants. A casa es sorprenien del que feia, però és el que em demanaven.
També va fer còmics de Disney.
Sí, vaig fer algunes historietes infantils per al mercat alemany sobre el Mickey Mouse o Anders and Ekstra, però suposaven molta feina perquè tenien molts detalls, així que al final em vaig avorrir i la vaig deixar de fer.
En què s'inspira a l'hora de fer els dibuixos?
El primer que faig sempre és buscar documentació sobre el tema que em dona el guionista. Una vegada, el meu representant em va dir que m'havia de documentar més al país, perquè jo el que feia era dibuixar el que veia per Barcelona, però algunes coses eren molt diferents, com les bústies, els parquímetres, els fanals, les papereres, les parades de taxis i autobusos, així que vaig haver d'anar un parell de setmanes a Anglaterra a fer fotografies de tot això. La gent s'estranyava i es debia pensar que estava boig, perquè retratava aquestes coses pel carrer, però era la documentació que necessitava per als meus dibuixos de la ciutat.
Les seves tires còmiques han recorregut mig món. Què creu que els atrau en mercats tan diferents com l'americà, l'europeu o l’autralià?
No ho sé ben bé, però tinc clar que, en bona part es deu a la bona feina del meu representant, que les col·locava allà on veia possibilitats. A Anglaterra, per exemple, no acabaven d’entendre que un dibuixant català estigués fent una feina quan el país estava ple de dibuixants.
És molt diferent l'humor a cada país?
Sí, l’humor anglès, per exemple, és més irònic i sarcàstic, amb molts dobles sentits. Jo tenia una traductora molt bona que coneixia bé la manera de parlar dels anglesos, fet que ajudava que tinguessin més gràcia i que agradessin més els lectors del diari.
Olga Aibar