Aquest dissabte es representarà al teatre Cal Bolet de Vilafranca l’obra Trasplantar, una divertida producció protagonitzada per Pep Noguera. El preu serà de 10 euros, que es destinaran als pisos d’acollida per a malalts i trasplantats hepàtics de Catalunya. Catalunya és la regió del món que fa més transplantaments d’òrgans. En concret, l’any passat se’n van fer 1.149, un 3,9% més que el 2017, 182 dels quals de fetge. Sobre tot plegat n’hem parlat amb la vilafranquina Montserrat Collado i el terrassenc Josep Maria Martínez, president de l’Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya.
Quan va néixer l’associació?
Montserrat Collado: L’any 1986 arran del primer transplantament de fetge que es va fer a Espanya, realitzat dos anys abans a l’hospital de Bellvitge. A mi me’l van fer l’any 1986, així que aviat farà 33 anys. Els primers trasplantats que hi havia en aquells moments vam començar a fer trobades i dinars amb els metges de l’hospital, i al final va néixer el Club de Trasplantats Hepàtics de Bellvitge, que posteriorment va passar a ser l’Associació de Trasplantats Hepàtics de Catalunya (ATHC), en fer-ne també els altres grans hospitals de Barcelona com el Clínic o el de la Vall d'Hebron. L’associació va anar creixent molt, i ara tenim delegacions a diferents punts de Catalunya.
Quins són els objectius?
Josep Maria Martínez: Fer difusió de la donació d’òrgans, perquè donar òrgans pot salvar moltes vides, ja que sense donació no hi ha trasplantaments. També ajudem i assessorem els trasplantats hepàtics, tant en l’àmbit jurídic, com laboral o emocional.
Quines són les principals demandes de les persones trasplantades?
MC: En aquests moments pisos d’acollida. En els primers anys els portàvem amb nosaltres, a les cases particulars, però ara tenim la sort que disposem de dos pisos d’acollida perquè els familiars puguin estar al costat del pacient.
Els utilitzen moltes persones?
JMM: L’any passat van fer 3.030 pernoctacions i vam ajudar 178 famílies. Cadascuna té la seva clau i hi ha zones comunes com la cuina o el menjador.
Què és el que pitjor es porta?
MC: La part emocional. El que passa és que el malalt ho viu d’una manera, el metge d’una altra, i el familiar d’una altra. Les emocions que surten en aquests tres àmbits són diferents. Quan parlem entre nosaltres, ens ho podem explicar tot, el que pensem, el que sentim.
JMM: D’aquí va néixer el voluntariat testimonial. Cada setmana anem a visitar els malalts que han estat recentment trasplantats, i donem els nostres testimonis. Acostumen a preguntar moltes coses, perquè es generen molts dubtes.
Des de quan ho fan?
MC: Des de sempre. Es metges s’adonen que després de veure’ns i d’escoltar-nos, els pacients estan més tranquils, perquè veuen que venim de fer una vida normal, fet que és una injecció d’ànim.
Jo vaig patir una hepatitis fulminant i em vaig quedar nou dies en coma. Quan em vaig despertar, em van dir que m’havien fet un trasplantament de fetge. No m’ho podia creure, perquè això només ho havia sentit a la televisió. Em van posar en alerta zero, i el primer fetge que va arribar va ser per a mi. I va arribar, sinó no estaria aquí. Va ser com tocar-te la loteria. Tenia 28 anys, i mai m’hauria imaginat que, en 15 dies, m’hauria mort.
La vessant emocional deu ser molt important.
MC: Jo tinc clar que la salut no és només la teva part física, sinó també emocional i psicològica. Si no es té cura dels tres aspectes, no es pot tenir una bona qualitat de vida.
JMM: És molt important, sobretot per a la gent que està en llista d’espera.
Quants de temps es pot estar en aquesta llista?
JMM: Depèn. La llista no va per ordre d’arribada, sinó que és per urgència. Jo vaig estar 17 mesos, i veia que cada cop estava pitjor, que no podia sortir de casa, i que m’anava deteriorant. El pitjor és que veus que la teva gent també pateix molt.
Com va reaccionar en rebre la trucada?
JMM: Havia pensat tantes vegades com reaccionaria, que em vaig sorprendre a mi mateix per la tranquil·litat amb què m’ho vaig prendre.
A l’associació també sensibilitzeu respecte a la donació d’òrgans.
JMM: Sí, fem xerrades a les escoles i instituts de prevenció de malalties hepàtiques, i allà on ens les demanen.
MC: Ara volem fer-ne als instituts i als darrers cursos de l’ESO de Vilafranca. Tenim un programa molt dinàmic i adient a la seva edat. Consisteix en vídeos sobre trasplantaments i donacions, un d’ells realitzat per alumnes d’un institut de Barcelona.
Què els expliqueu als joves en aquestes xerrades?
JMM: Coses molt bàsiques per no agafar infeccions com, per exemple, rentar-se bé les mans. També parlem de les drogues, el sexe, i de les donacions d’òrgans.
Quina rebuda tenen?
MC.Pregunten i participen molt, i els professors també.
Quants trasplantaments hepàtics es fan anualment?
JMM: Pel que fa a trasplantaments, Catalunya és líder al món, i de fetge concretament se’n fan uns 170 cada any.
I donació d’òrgans?
JMM:De donacions, no n’hi ha tantes. En quatre anys hi ha hagut un increment considerable, però encara hi ha molta feina a fer. Per exemple, a Espanya hi ha 47 donants per milió d’habitants i a Catalunya estem a 43. El que estem intentant és pujar el nombre de donants, ja que hi ha 1.200 persones en llista d’espera.
Què cal fer per fer-se donant d’òrgans?
JMM: El més important és que la família ho sàpiga. A Espanya hi ha la llei que, si no dius el contrari, ets donant d’òrgans, però no s’aplica. Sempre es va a la família o l’entorn. Hi ha casos que el pacient ha dit que sí, i la família diu que no, i és que no.
Sense el consentiment de la família no es pot donar?
MC No. Cal deixar-ho molt clar, oralment o per escrit, a través de les voluntats anticipades. D’aquesta manera, es fa el que la persona volia. Cal dir que, les negatives, al nostre país, són baixes, d’un 14%. S’està treballant en aquest tema des de les UCI, perquè el metge que ho pregunta és el de la UCI. Sempre que hi ha un possible donant és allà, perquè el consentiment es fa en els hospitals extractors, no a la resta. Això implica molts possibles donants perduts.
JMM: Aquesta és una cosa per la qual també lluitem de cara a les administracions públiques i estaments oficials: que augmentin els hospitals extractors, és a dir amb UCI, per tal que es pugui donar més òrgans.
Què han de fer les persones interessades en contactar amb l'associació?
MC: Poden trucar al 93 263 56 84 o al 636 28 15 10, que és el meu, ja que jo porto la delegació vilafranquina.
Olga Aibar