«La vida de l'home sobre la terra és combat, i combat primer i abans que res amb si mateix»
Miguel de Unamuno
L'intel·lectual de la paradoxa per excel·lència, Miguel de Unamuno, va intentar comprendre a l'“home de carn i os”, allunyat de les fredes i distants abstraccions, aquest ésser que es caracteritza per afanyar-se a alguna cosa. Aquests afanys propis de la nostra condició estrictament carnal es poden resumir i condensar en un sol desig sublim, angoixant i necessari: no morir.
En anteriors ocasions hem esmentat la vinculació intrínseca de l'ésser-per-la-mort proposat per Heidegger i realitzàvem algunes associacions amb la proposta interpretativa que ens arriba el gran Unamuno quant a l'aferrament que tenim de no voler deixar de ser el que som, mai . Com va sostenir en alguna oportunitat el filòsof Fernando Savater, és indubtable que el nostre autor de referència era “l'amic de la immortalitat” i, consegüentment, “enemic decidit de la mort”, utilitzant l'expressió que sostindria el pensador búlgar Elías Canetti (1905- 1994) el qual es va esforçar a intentar treure-li tot crèdit possible, exposant el seu costat més fosc d'absoluta “maldat” i contraposant-hi un amor incondicional per la vitalitat de tot allò existent al nostre món.
Però, de quina mort renega el nostre basc? Indubtablement no es tracta només del cessament físic de la nostra existència, sinó d'una cosa encara més arrelada i complementària expressada en el més bonic caprici existencialista que es pugui expressar: “m'urgeix no morir, vull viure sent jo, tal com sóc, per sempre” . Potser, amics lectors, no ho han pensat de manera semblant en algun moment de les vostres vides? Unamuno aconsegueix subvertir un acte de supèrbia i d'exigència supernatural en el tret més carnal i propi de l'home real: gairebé ningú vol deixar d'existir tal com és.
Unamuno sostenia que la vida és, en cert sentit, agonia fruit duna lluita constant entre la raó i el sentiment exposant un tràgic problema filosòfic d’aconseguir conciliar les necessitats racionals amb les afectives. Davant la manca d'un ancoratge de sentit, el nostre autor recomanava davant la taxativa finitud del cos, la creença d'algun tipus de transcendència del nostre transcórrer terrenal: el desig d'existència d'una divinitat o la immortalitat s'hauria de fer més aviat a una fe irrenunciable com afirmació pròpia del creient. Com veiem, fe i raó en aquest plantejament no es contraposen ni es contradiuen, justament perquè en filosofar el que intentem fer és justificar-nos en la nostra existència conflictiva que ens constitueix com allò que som: una relació agònica entre allò individual i allò comunitari, entre ànima i raó, entre allò intel·lectual i allò sentimental.
La matèria primera de qualsevol persona que vulgui dignar-se algun dia a filosofar és, segons el nostre autor, la realitat del si mateix, del nosaltres mateixos, expressada al motor vital del no voler morir, que lluny de ser un desig fantasiós està estrictament associat al origen d'un sentiment tràgic compartit per gairebé tots els mortals, és a dir, la “gana de divinitat”.
Ara bé, (i aquí es posa fotuda la cosa) ens cal preguntar-nos imperiosament el següent: què passa amb els que decideixen abandonar voluntàriament i tràgicament la seva existència? Pel que sembla, això de “voler ser sempre jo” no ens passa a tots els mortals. És més, per a molts la “lleu insuportable de l'ésser” (Milan Kundera) esdevé inaguantable fins al punt que l'afinitat cap a l'abisme del no-res resulta més atractiva que el bell caprici existencialista esmentat precedentment. Ens endinsem a les sorres movedisses del desig del deixar d'existir. Unamuno va poder exposar aquest sentiment inescrutable en alguns dels seus contes, referenciant el motor d'aquesta acció com un afany de tornar al si mater en el procés de recerca d'un pare que se'n va anar massa aviat.
Però anem més enllà. Deixarem de banda els casos en què les persones pateixen una agonia atroç fruit d'una condició patològica que els treu literalment les ganes de viure, o també els contextos de vulnerabilitat psíquica extrema fruit d'una vida plena de violència, abusos i injustícies. Ens enfocarem específicament en allò que li pot succeir a l'ésser humà que anomenem “un”, “un més”, “un com jo”, al qual aparentment res del que s'havia indicat prèviament li estaria afligint i al qual, processal o sobtadament, es li apaga literalment l'ordre.
Redempció lògica davant d'una existència absolutament absurda i il·lògica (Camus); un acte prudent de valentia d'aquells homes la vida dels quals s'ha tornat una càrrega extremadament pesada (Hume); una demostració de covardia dels que estimen la vida però no accepten les condicions d'existència (Schopenhauer); una manera elegant de retirar-se “a temps”, intentant obviar la decadència, la vellesa, la vergonyosa decrepitud del cos i la ment (Nietzsche); una decisió conscientment planificada, impulsada per una idealització exacerbada de les influències socials sobre el subjecte (Durkhein), etc. Definicions, interpretacions i teoritzacions abunden, i no totes coincideixen en un mateix aspecte. La veritat és que tot i haver-nos acompanyat en totes les etapes de la nostra història, el suïcidi resulta, fins avui, un fenomen desconcertant, misteriós, extremadament dolorós i, en certa mesura per a molts, molt difícil de comprendre.
No pretén ser aquesta, una investigació acadèmica que pugui desenvolupar el tema de manera cabal, com realment s'ho mereix. Motiven aquestes lletres la necessitat de convidar a pensar, individualment i col·lectivament, en un fenomen que fa fallida completament la "normalitat" i que produeix un dolor irremeiable en els que quedem expectants davant l'abisme de sense sentit que prolifera de semblant acció. La violència i l'agressivitat no només cap a ell mateix per part del que ho fa, sinó vers els qui es troben amb l'escena desconcertada completament qualsevol intent d'interpretació que busqui comprensió: es deixa establert, d'una manera o altra, un missatge, de vegades explicito, de vegades subtilment suggerit que ens posiciona en un estat de fragilitat tal que ens enfronta a allò irremeiable i al més cru de les possibilitats d'existència.
Com sempre hem sostingut a les nostres línies, cal posar èmfasi que la llibertat no és un efímer ideal comercial que s'aconsegueix mitjançant l'adquisició de cap bé ni servei, sinó mitjançant la pràctica constant, habitual i permanent de la reflexió i l'exercici ple del pensament crític. L'abandonament voluntari del pensar ens ha dessensibilitzat a un punt patètic, en què no ens sentim part de res ni de ningú alhora que creiem que fictíciament tots han d'estar a prop per acudir-nos. Doncs no. Formar part d'una comunitat pensant també implica saber escoltar i saber demanar ajuda sense cap pudor, trencant la lògica individualista que ens empeny a viure segons el fals imperatiu que cadascú se salva pel seu compte i només pels seus propis i únics mitjans. Si hi ha alguna cosa que ens queda clara, davant d'una incertesa semblant que produeix el suïcidi, és que potser no és possible evitar-ho en casos puntuals en què el subjecte no troba cap possibilitat racional d'aferrar-se a alguna cosa que el dissuadeixi.
El que sí, i n'estem convençuts, és fonamental prestar atenció als símptomes d'autodestrucció permanentment promocionats per agendes comercials que han aconseguit subvertir el sentit de la proposta d'Unamuno, tornant-la en un total menyspreu per l'interès de conèixer-se i estimar-se a si mateix per convertir-nos en part d'una massa amorfa de consumidors que lluny d'apreciar-ne la identitat i desitjar-ne l'eternitat busquen la notorietat virtual a qualsevol preu. Potser, i això és només una simple hipòtesi, si aconseguim educar i formar la nostra joventut en un model educatiu integral que tingui com a nucli l'autonomia mitjançant el pensament crític, la valoració respectuosa i coherent a la diversitat i la construcció d'una comunitat a la que ningú no està de més, només així, potser, podem iniciar un camí que apunti a la dignitat que brinda la percepció d'una existència que, malgrat tots els seus avatars, val sempre la pena ser viscuda.
