Els fitosociòlegs a principis del segle XX, els científics Mooney, Fuentes i Montenegro (universitats de Californià, i Pontifícia Catòlica de Xilè)en els anys 70 del segle passat, i un treball del CREAF/IRTA a principis dels 90, van deixar ben assentat i clar, que hi ha un ecosistema mediterrani amb característiques pròpies i per tant amb formes de vida i de relacions entre elles especifiques i diferents a les d’altres habitats i ecosistemes.
Destacant-se la calor, a vegades intensa, i sequera a l’estiu, així com el fred amb pluja i amb anys extraordinàriament freds a l’hivern.
Lo qual sembla una fotesa i ens recorda la cançó de Serrat “a l’hivern de llana i a l’estiu de fil”, però no ho es, aquest dos fenòmens condicionen a baixa intensitat la productivitat ecosistèmica i a elevada intensitat la seva mortalitat i per tant distribució espacial i temporal d’individus i societats (especies animals i vegetals, boscos, conreus, rius i torrents, característiques de les aigües litorals...).
Ras i curt, sense aigua i amb baixes temperatures, hi ha grans i greus problemes de viabilitat productiva/econòmica, fins i tot biològica.
El canvi climàtic, no ha fet més que mostrar a l’alça aquests trets diferencials, fent quasi una caricatura del nostre clima, i a més afegint-li, molta més incertesa espacial i temporal, de la que ja hi havia.
Així, si recordem els que ha succeït meteorològicament parlant en els darrers anys, veurem com la sequera es important i redundant en bona part del país, que les onades de calor i les grans fredorades son reiterades i fortes en determinades zones de Catalunya.
Aquests fenòmens tenen que ajudar-nos a veure i entendre la realitat del sector agropecuari, en el que amb una sola solució, el reg, no hi ha prou per poder produir, i per tant, es important repensar el territori, posant en cada lloc el que millor hi vagi a curt, mig i llarg termini.
Es important pel model socioeconòmic, el cultural, el manteniment de la població i del paisatge, però també, per un model de seguretat i sobirania alimentaria, que es vulgui o no caldrà assumir, donada la objectivament clara informació respecte de que en el 2050 es preveu una reducció mitjana d’un 17% en la disponibilitat d’aliments associada al canvi climàtic en el mediterrani (https://www.medecc.org/wp-content/uploads/2021/05/MedECC_MAR1_SPM_CAT.pdf).
No es poden oferir solucions, que no son ni ho seran, a més, el mediterrani es pobre energèticament, excepte la radiació solar, i també econòmicament, com hem vist, conseqüència de la poca aigua disponible (un 20% menys i clima advers poca o nul·la productivitat.
Amb sol i turisme, no ens en sortim, potser cal assumir el que som, per canviar decididament vers el que podem fer, per aleshores poder seguir essent.
