“A unos, los excitaba Ares; a los otros, Atenea, la de los
brillantes ojos, y a entrambos pueblos, el Terror, la
Fuga y la Discordia” (Fobos, Deimos y Enio).
Homero, La Ilíada (Canto IV, verso 440)
En ocasions anteriors hem tingut l'oportunitat de reflexionar i esmentar la importància del concepte d'angoixa en la filosofia existencial de Martin Heidegger, referint-nos particularment al rol que ocupa en l'analítica existària de l'únic ésser que es pregunta pel seu ésser. En poques paraules, es podria dir que l'angoixa que ens plantejava Heidegger és pròpiament “una por sense objecte” determinada ja que és la sensació de completa indeterminació que propicia la vida inautètica de la massa, que és aquesta voràgine quotidiana que ens bombardeja mediàticament amb una sola finalitat: propiciar l'abandonament voluntari del pensar reflexiu.
En primer lloc, cal diferenciar l'angoixa de la fòbia, ja que la figura de Fobos, en la mitologia grega, sol confondre's amb el concepte filosòfic que voldríem, somerament, explorar. Doncs bé, Fobos és fill d'Ares, representació de la guerra, i Afrodita, la bellesa i el desig, i la seva personificació sol representar la por pròpia que s'infon mitjançant l'espant als soldats que anaven al capdavant de batalla. La seva epifania sempre provocava la fugida espantada, l'horror paralitzant davant l'explícita contemplació d'un perill gairebé impossible d'evadir. Els romans, posteriorment, el representaran sota el nom de Timor, vocable del qual procedeix "temor", el qual sempre estava associat a Deimos, entès com a dolor i/o angoixa que trastoca a la psiquis de manera determinant, en conjunt amb el seu " germana", Enio, assimilada a l'aniquilació pròpia de les matances de guerra.
Doncs bé amics, com hem sostingut una i mil vegades, pensar és perillós i causa angoixa. I pensar-se, d'acord amb allò precedentment explicitat, produeix generalment aquesta angoixant proximitat al no-res. I el veïnatge al no-res ens provoca aquesta sensació de vertigen davant de l'abisme en el nostre ésser, perquè ens exposa a la possibilitat de la dimensió palesa de carència de sentit del “donat”, posicionant-nos en un no lloc provisori amb i davant d'altres , els nostres altres, l'entitat que ens aixoplugui diàriament.
La característica que fa distingir l'angoixa de la por és que ella no té un motiu únic que la provoqui, mentre que el segon disposa de disposicions, situacions, objectes i realitats que ho disparen directament. Per això la por sempre té certa explicació, però, al contrari, quan volem explicar per què estem angoixats no podem verbalitzar-ho cabalment ni demostrar-ho empíricament: és temor de tot i de res, alhora. Ara bé, i tractant de seguir el fil lògic de l'argumentació existencial heideggeriana, aquesta “sensació”, lluny de ser una condemna o un patiment estrictament negatiu, és signe clar que s'està transitant pel camí del pensar. Generalment, les persones que no s'angoixen per res, és perquè no els importa bàsicament res. La preocupació, i posterior ocupació i cura davant l'angoixa que revela el no-res és clar símptoma d'estar existint autènticament ja que després d'aquesta instància existencial un pot dilucidar l'univers de possibilitats d'existir que proveeix tenir consciència de ser al món, encara que sigui en estat de gosadia, i viure amb dignitat i sentit sabent perfectament que només hi ha una possibilitat que aniquila totes les altres possibilitats: la mort.
I vostè. lector, a aquesta altura s'estarà preguntant si realment val la pena angoixar-se per l'anàlisi reflexiva i la recerca de sentit de la nostra existència. Potser també estarà pensant que hi ha altres motius pels quals un s'angoixa, que no tenen res a veure amb els onatges existencials i filosòfics precedentment detallats. Doncs sí, és cert, n'hi ha més, sempre n'hi ha més, així de complexa i extensa pot ser l'existència quan hom intenta pensar-la. És indubtable que patim, cadascú per la seva, perquè ens passen coses que ens impacten, ens colpegen, ens sorprenen i ens deixa perplexos: un no espera mai la mort d'un fill, la pèrdua de la feina o l'aniquilació de la possibilitat de un amor que va poder ser i no va ser, entre tantes coses. Doncs bé, el patiment es troba present patentment en el més propi del nostre transcórrer existencial que es dóna en un temps finit, satisfet de possibilitats sublims i atroços alhora (èxit i desgràcia es tornen caòticament, de vegades, a destemps ia contrapèl de els nostres desitjos i esforços).
Justament és Kierkegaard qui ens ensenyarà que el mar de possibilitats d'existència de l'home és el causant de la nostra angoixa, ja que la seva immensitat no es correlaciona amb la nostra finitud. Segons la seva caracterització, som una barreja entre bèstia i àngel ja que coexisteix en nosaltres allò diví i allò estrictament mundà, la qual cosa genera una tensió molt forta ja que la infinitud pròpia com a possibilitat es topa amb la facticitat de la mort. Ara, la nostra trobada amb aquesta angoixa, lluny de ser un sentiment corrosiu, és més aviat una oportunitat catàrtica que ens permet imaginar múltiples possibilitats davant de la cruesa d'una realitat que es mostra com a definitiva. Pel que sembla, segons Kierkegaard, el do de l'angoixa ens entrena per enfrontar amb dignitat els embats d'una existència que amaga darrere seu un gran nombre de potencials embats desagradables que són possibles, però encara no reals. Podria dir-se que el nostre filòsof danès ens dóna la pauta de concebre l'angoixa com un sentiment que ens prepara, entrena, i per què no, ens educa a la finitud mateixa.
El gran Mestre Eckhart, per part seva, ens dirà (des d'una altra òptica que no és l'existencialista del Segle XX) que patim justament perquè som "un punt entre el temps i l'eternitat". En aquest cas, l'angoixa es produeix per la sensació limítrofa produïda entre sentir-se part d'un ressò etern (que amb Eckhart es tractaria d'estar inclosos en la unitat de la divinitat, amb l'U) i la sensació de futilitat pròpia d'una existència mancada de qualsevol indici de permanència. Ara bé, tant els uns com els altres, aturats en senderes filosòfiques aparentment distants, no semblen estar tan en desacord d'acord amb la postura que podem prendre davant del mateix fet angoixant existencial. En aquest cas, el Mestre ens indicarà que el camí és el del desgast, és a dir, el desaferrament o despreniment del desig per les coses intranscendents mundanes. Qui pretengui seguir aquesta via, "no busca la tranquil·litat, perquè cap intranquil·litat ho pot pertorbar [...] Aquesta actitud no es pot aprendre mitjançant la fuga (la fugida), és a dir, que exteriorment fugi de les coses i vagi al desert ; per contra, s'haurà d'aprendre a tenir un desert interior on sigui i amb qualsevol que estigui”.
Ens quedarà pendent per a una altra reflexió el tema del desert i tota la seva significació. De moment, ens limitarem a enfocar-nos en l'aspecte que aquest escenari representa: pensar, pensar-nos que ens angoixa, és sempre una recerca de transcendència. Dit per l'un o l'altre, el camí és força similar quant a considerar el pensament des de la llunyania necessària que propicia la reflexió, en contraposició a l'estil de vida propi del maniquí que se sent en la necessitat de ser mostrat a l'anaquer virtual de la notorietat evanescent a què ens interpel·la el panòptic productiu i consumista propi de la vida postmoderna i decadent. El "desert" ens simbolitza l'emoció estrictament subjectiva i intransferible a allò col·lectiu, ja que l'angoixa és justament una cosa que es pot vivenciar en la sola cabal que ens permet aïllar-nos del soroll innecessari i ens connecta amb el més privat i íntim de nosaltres mateixos: la nostra percepció dels límits propis de la finitud.
Generalment tractem de derivar les nostres reflexions a qüestions que atenen particularment el nostre rol en una comunitat o en una societat determinada, quina podria ser la nostra aportació com a éssers pensants, activament disposats a participar críticament en allò que ens afligeix i que requereix d'atenció de la raó lúcida. Però com deuen haver pogut apreciar, estimats amics, això d'avui va d'altra banda. El planteig i la disputa filosòfica aquí es dóna entre un i un mateix pensant-se a si mateix com a existent amb sentit.
Per acabar, volem reprendre el pensament de Kierkegaard, que decideix definir l'angoixa com “la mateixa possibilitat de la llibertat”. Aquesta "possibilitat" que habilita l'angoixa obre la tràfec d'un futur condicionat no només per la facticitat del temps i dels fets, sinó també per la intervenció de la nostra pròpia voluntat, intervinguda per la seva llibertat corresponent, per prendre les regnes sobre l'assumpte existencial del nostre actuar. Per això sempre és fonamental comprendre que la possibilitat de pensar-nos (no relatar-nos; no retratar-nos) és part crucial del projecte consistent a assumir que malgrat la finitud, la mort, la malaltia, la desgràcia, el fracàs, el temor a la maldat ia la injustícia, val la pena continuar vivint.
