L'altre dia vaig veure i seguir amb interès una sèrie de TV3 que tracta d'explicar a un net o neta, el recorregut vital en la vida d'un avi o àvia.
Em va interessar perquè em va fer veure que sé molt poc dels meus avis, i aquest fet és general. Sabem el seu ofici, quan van conèixer la parella, on vivien, en quins temps, on i com van passar la guerra... però molt poc més.
Que pensaven de tot plegat, com van actuar davant del món en què vivien, com estimaven, quines amistats tenien i com es gaudien mútuament, quines distraccions tenien, com van educar als nostres pares...
Ara em dono compte, que és el mateix que passa amb els meus nets, no saben res de mi, més enllà de la quotidianitat, molt amarada d'amor.
Som l'avi ximplet que sempre els hi fa bromes i els porta d'excursió, o l'àvia afectuosa que els hi explica comptes, els hi fa els plats que els agraden i els hi ensenya mates... Si, segur que som això perquè així ho volem, però m'he adonat, que també han de conèixer altres coses.
Aquestes més enllà de la genètica, els explicaran una petita part de la història de les persones dins de la història general, els permetrà comprendre com són els seus pares.
Coneixeran els anhels, les idees, les il·lusions que hem tingut i tenim, i com aquestes es consoliden o no arriben mai a res, configurant un recorregut vital amb alts i baixos, claror i foscor, que a la fi és la vida pròpia i amb altres.
M'he adonat que ser avi, un dels millors regals de la vida, és quelcom més que estimar sense més ni més, és també situar-los en el món, explicant-los-hi d'on es ve, que hi ha molt fet, sens dubte millorable, però descobrir el que és descobert és una gran pèrdua de temps, que l'intranscendent per algú pot ser molt important per un altre (el valor de les aficions), que tothom és igual en llibertat i justícia..., i que la vida es fa amb esforç propi plural i coralment amb la dels altres.
Cal més coneixement de les històries petites i menys idealització de la gran història, penso, que pot ser una via per objectivar-la des de la pluralitat.
Continuo pensant que sense nets, el punt important, no hi ha avis, però aquests hem de ser un referent d'amor sempre, i de la vida que era i és.
