Aquests darrers dies la consellera de Territori, Sílvia Paneque, va puntualitzar el paper molt important que han tingut les dessaladores catalanes en l'actual context de sequera, i va assegurar que l'incrementaran en el pròxim futur, per assegurar el canvi de model del cicle de l'aigua que ha de fer Catalunya, que en el 2027 permetran que el 70% de l'aigua que es produeixi no depengui de la pluja".
Anem a pams, territori és una parcel·la de la superfície terrestre en la qual exerceix sobirania, en el cas que ens ocupa Catalunya.
En el territori, les grans produccions agroalimentàries se situen en la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), i per tant l'explicació de la consellera se situa en les conques internes dependents de l'ACA.
En aquesta zona la despesa hídrica vers el sector productor d'aliments és molt minsa, ja que la immensa majoria de terres de cultiu estan en seca.
Així doncs, un cop més, es parla d'aigua de boca per la gran metròpoli catalana que s'estén entre Girona i quasi Tarragona, on la despesa es focalitza en l'ús de boca, l’industria i el turisme.
Aleshores apareix la pregunta, han pensat en aigua per tothom? Possiblement no, i aquesta decisió afecta més enllà la producció agroalimentària, afecta a un model de vida majoritàriament rural, gens bucòlic, que existeix treballa per mantenir pobles actius, població funcional, paisatge divers i resistent..., i també no incrementar la saturació especulativa de la metròpolis.
Fer territori és pensar en les persones, en totes, i amb aquestes el seu context vital, que s'ajunta i complementa amb el d'altres, fent una cosa tan simple com important, societat.
Cal aigua per tothom, especialment pels qui fan un país resilient, és dir fent-lo funcionar amb la força transformadora del treball, no amb l'especulació que malmet a molts ara i en el futur, en benefici de molt pocs en la immediatesa.
