Revisant les agendes imposades per la indústria cultural

    "Tot la vida de les societats en les quals dominen les modernes condicions de producció es presenta com una immensa acumulació d'espectacles.

    Tot allò que una vegada va ser viscut directament s'ha allunyat en una representació".

    Guy Debord (1967). La societat del espectacle.

    Avui voldríem reflexionar sobre el tema de la imposició d'agendes culturals per part del que els teòrics de l'Escola de Frankfurt van denominar 'la indústria cultural', referint-se a la producció en massa de béns i serveis culturals que estandarditzen i comercialitzen la cultura, imposant directrius que modelen la percepció i el comportament de les nostres societats. Com a marc teòric resumit, utilitzarem les obres de Max Horkheimer i Theodor Adorno, qui en la seva 'Dialèctica de la Il·lustració' (1944) van fer una brillant crítica sobre com la cultura s'ha convertit en un producte que tendeix a la uniformitat del pensament i a la reducció permanent de la capacitat crítica dels individus, i les profundes implicacions que té en la valoració ètica i moral de cada societat.

    El terme 'indústria cultural' va ser acunyat pels autors esmentats per referir-se a la producció en massa del que avui molts criden 'cultura popular'. Bàsicament, plantejen que aquesta indústria no només busca oferir entreteniment a canvi de diners, sinó que també compleix una clara funció política i ideològica:

    'La indústria cultural perpetua la injustícia social en el mateix moment en què promet erradicar-la. Es burla de l'objectiu de l'individu quan l'inclou en el conjunt. Aquest conjunt es mostra com un fragment calculat del sistema. Tot s'ajusta a l'estètica del decorat i res sembla tenir sentit sense ella' (Horkheimer i Adorno, 1944).

    L'idea d'analitzar filosòficament aquest tema concret de les 'baixades de línia' per part de les agendes culturals es sustentarà en aquest breu article mitjançant el recorregut històric de fites apoteòsiques que demostren com de potent és la indústria cultural per determinar certs modes de vida (en certs països). Un primer exemple clar el podem veure en la propaganda promoguda pel cinema de Hollywood durant la Segona Guerra Mundial. Ben sabem que la corporació cinematogràfica nord-americana va jugar un paper crucial en la creació de propaganda a favor de la inversió bèl·lica nord-americana a través de pel·lícules com 'Casablanca' (1942), la qual és considerada un clàssic ineludible del setè art però que és sens dubte la promoció ideal de la idea americana de patriotisme i sacrifici. El denominador comú d'aquest tipus de pel·lícules és moldre la percepció de l'enemic i la glorificada intervenció militar. A aquest respecte, Walter Benjamin ens va deixar en el seu assaig 'La obra de arte en la era de su reproductibilidad técnica' (1936) un anàlisi magistral sobre com el cinema pot ser utilitzat com una eina de precís control ideològic:

    'La reproducció tècnica de l'art canvia la relació de les masses amb l'art. [...] La supremacia de la crítica de l'art es desplaça de l'individu a les masses' (Benjamin, 1936).

    Simultàniament, des del règim nazi a Alemanya, la indústria cultural va ser utilitzada de manera estratègica per imposar la seva agenda expansionista, racista, antisemita i bel·licista. No oblidem que Adolf Hitler tenia un ministeri de propaganda, dirigit pel detestable Joseph Goebbels, qui controlava tots els mitjans de comunicació i totes les produccions culturals, incloent-hi el cinema, la ràdio i la premsa escrita. A través de pel·lícules com 'El triomf de la voluntat' (1935) i 'El jueu etern' (1940), es van promoure ideals de suposada superioritat racial i antisemitisme, reforçant la ideologia nazi i justificant la persecució i el genocidi. Aquesta instrumentalització de la cultura per a fins polítics és un clar exemple de com els règims autoritaris poden utilitzar la indústria cultural per moldre l'opinió pública i consolidar el seu poder.

    Un altre clar exemple d'imposició cultural massiva va ser el realitzat específicament a la dècada de 1980, quan la música pop es va convertir en un vehicle per promoure una cultura de consum desenfrenat al qual suposadament qualsevol podria accedir. Agents al servei d'aquest propòsit com Madonna i Michael Jackson no només venien els seus discos com a pans calents, sinó que també imposaven modes, actituds i estils de vida que incentivaven la despesa superflua, la materialitat al màxim i la superficialitat. A aquest respecte, no podem evitar la reflexió d'Adorno, qui en el seu assaig 'Sobre la música popular' (1941), va criticar agudament com la música popular està dissenyada per ser un producte de consum que reforça un tipus de vida conformista:

    'La música popular és el producte del procés social que la fa possible; aquest procés també determina la seva funció a la societat' (Adorno, 1941)

    És precís assenyalar que els russos no es van quedar enrere, ja que durant la Unió Soviètica, la indústria cultural va ser emprada com una eina crucial per imposar l'agenda de l'Estat i promoure la ideologia comunista ortodoxa. Sota el control del partit, totes les formes d'art i mitjans de comunicació, incloent-hi el cinema, la literatura i la música, van ser utilitzades per glorificar el socialisme i els seus suposats èxits mitjançant pel·lícules com 'Alexander Nevsky' (1938) de Sergei Eisenstein i obres literàries que seguïen l'estil del 'realisme socialista', presentaven herois proletaris mentre vilipendiaven els 'enemics' del comunisme, tant interns com externs. Aquest tipus de manipulació de la cultura buscava crear una imatge utòpica del règim soviètic i consolidar el control del Partit sobre tota la seva població.

    Una altra gran invasió cultural global va ser representada pels Westerns, un gènere televisiu i cinematogràfic que va tenir la seva glòria a mitjan segle XX, jugant un paper crucial en la construcció de la identitat nord-americana i en la permanent demonització dels indis americans. Recordem sèries com 'Gunsmoke' (1955-1975) i pel·lícules com 'The Searchers' (1956) que representaven els indis com a salvatges perillosos, justificant d'alguna manera una expansió territorial violenta molt pròpia de la tan poc discutida herència britànica imperialista. Aquest tipus de productes culturals promouen una visió gairebé unidimensional i prejudicada dels pobles indis, així com la promoció de trets i valors propis de la cultura americana com l'individualisme, l'autosuficiència i la justícia a través de les lleis del duel i les bales dels pistolers que fumaven com a cosa cosacs i s'hidrataben a base de whiskey. Aquest tipus de producte cultural establia costums i tradicions mitjançant la personificació de l'home blanc borratxo, habil per a la doma i els duels, que usa jaqueta de cuir en ple estiu i que d'alguna manera representava l'ordre i el progrés.

    Posteriorment, durant la Guerra Freda, la televisió va ser una escola de promoció anticomunista mitjançant sèries com 'I Led Three Lives' (1953-1956) i pel·lícules com 'Invasion of the Body Snatchers' (1956), que reflectien i alimentaven la por a tot el que tingués a veure amb la Unió Soviètica, presentant els comunistes com a infiltrats perillosos que amenaçaven l'anomenat 'estil de vida americà'. Aquest tipus de narratives no només reforçava la política exterior dels Estats Units, sinó que també justificava la persecució interna de presumptes adeptes al comunisme mitjançant el macartisme.

    Tinguem en compte la part que els orientals van haver de suportar, particularment durant i després de la Segona Guerra Mundial, quan la indústria cultural nord-americana va utilitzar tots els seus recursos audiovisuals per imposar agendes contra el Japó. Recordem pel·lícules com 'Wake Island' (1942) i 'Back to Bataan' (1945), les quals mostraven els japonesos com a éssers cruels i deshumanitzats, fomentant l'odi i el racisme contra ells a nivell global. Dècades més tard, encara era tendència presentar-los com 'els dolents', com va passar amb 'Rambo: First Blood Part II' (1985), perpetuant estereotips negatius i mostrant els vietnamites i altres asiàtics com a vilans brutals. Aquest tipus de productes culturals no només pretenien justificar l'esforç bel·lic nord-americà, sinó que també perpetuaven estereotips negatius sobre els asiàtics en general, afectant la percepció pública de les cultures orientals durant dècades i contribuint a la discriminació sempre latent en la societat nord-americana

    No hem d'oblidar que des de la dècada de 1970 fins fa molt poc temps, les representacions del món àrab a la televisió i el cinema occidental han contribuït a l'estigmatització i la demonització de l'islam. Programes de televisió com '24' (2001-2010) i pel·lícules com 'True Lies' (1994) presenten els musulmans inexorablement com a terroristes i amenaces per a la seguretat global. No cal, crec, mencionar que aquest tipus de narratives ha servit profusament per justificar intervencions militars i polítiques de seguretat internacional que continuen fins als nostres dies al territori del Pròxim Orient.

    Concretament a Argentina, durant la dictadura cívico-militar (1976-1983), l'aparell cultural, totalment servil als Estats Units, va ser utilitzat per imposar el seu règim mitjançant una sistemàtica censura sobre tots els mitjans de comunicació, el cinema i la televisió, controlats fins al punt de suprimir qualsevol forma de dissidència i promoure suposats valors nacionalistes i conservadors. A través de programes televisius, noticiaris i pel·lícules, es difonia una narrativa oficial que glorificava l'exèrcit i demonitzava l'oposició política, etiquetant-los com a 'subversius' i 'terroristes'. Aquesta manipulació cultural ajudava a legitimar la repressió i les violacions dels drets humans comeses durant aquest període tan fosc de la història argentina.

    'La simulació ja no és aquella d'un territori, d'un ser referencial, d'una substància. És la generació pels models d'un real sense origen ni realitat: un hiperreal' (Baudrillard, Cultura i Simulacre, 1981).

    Com hem pogut apreciar, estimats lectors, la indústria cultural no és simplement un proveïdor de plataformes d'entreteniment, sinó que és un clar agent actiu en la conformació de la consciència social i els valors normalitzats. També hem observat que mitjançant exemples històrics concrets, instruments com el cinema, la música, la televisió i actualment les xarxes socials i els serveis de streaming s'utilitzen per imposar agendes i directrius que modelen la percepció, el comportament i la determinació de tot allò que és (i que no és) políticament correcte, real, irreal o hiperreal. Tot això no vol dir que totes les reproduccions culturals apuntin directament a modelar la nostra percepció i criteri cap a una ideologia concreta. No, no totes, però si volem viure pensant o pensar vivint, cal que activem el pensament crític per detectar què ens volen comunicar, sense que per això haguem d'abandonar el plaer per l'estètica en totes les seves manifestacions.


    Subscriu-te al nostre butlletí i rebràs totes les notícies del dia en un sol correu !

     

     

     

     

     

    El Cargol 1.306

    Penedès Guia

    El Santoral de la setmana

    Dijous dia 18
    Frederic, Marina

    Divendres dia 19
    Àurea, Símmac

    Dissabte dia 20
    Elies, Pau, Margarida

    Diumenge dia 21
    Llorenç, Daniel, Pràxedes

    Dilluns dia 22
    Maria-Magdalena, Teòfil

    Dimarts dia 23
    Brígida, Bernat, Maria, Gràcia

    Dimecres dia 24
    Víctor, Borís, Cristina

    Subscriu-te al nostres butlletí i rebràs totes les notícies del dia en un sol correu o si ho prefereix un correu setmanal amb totes les notícies.

    REDACCIÓ 

     93 890 00 11 (Ext.01)
    691 484 842

    Olga Aibar
    (Redactora en cap)
    redaccio@ elcargol.com

    Roger Freixa
    (Redactor) 
    penedes
    @ elcargol.com

    GESTIÓ COMERCIAL 

    93 890 00 11 (Ext. 02)

    Montse Calzado
    692 189 896
    comercial@ elcargol.com

    Noelia García
    625 414 156
    comercial2@ elcargol.com

    DISSENY I MAQUETACIÓ 

    93 890 00 11 (Ext. 03)

    Abdelghafour Eddalai
    publicitat
    @ elcargol.com
    elcargol
    @ elcargol.com