Foto: Fèlix Miró
El periodista especialitzat en informació econòmica Manel Pérez va presentar el 28 de novembre a la sala 3 de l’Escorxador de Vilafranca el llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península, 2022). L’acte, organitzat per Federalistes d’Esquerres Alt Penedès, va ser introduït per Roberto Labandera, membre del partit.
Manel Pérez va treballar per a diaris com 5 días o El País, on es va dedicar al periodisme d’investigació i va ser corresponsal d’economia internacional. L’any 2000 es va incorporar a La Vanguardia, i des de l’any 2005, n’és el sotsdirector i responsable de la secció d’Economia.
L’any 2012 el Col·legi d’Economistes de Catalunya li va atorgar el premi a la millor trajectòria professional en la difusió de l’Economia, a la XVII edició dels premis Joan Sardà Dexeus. És coautor del llibre JR El Tiburón, sobre l’empresari i advocat Javier de la Rosa, editat l’any 2016.
Perquè va decidir parlar de la burgesia i de la seva decadència?
Perquè hi havia un tema que a mi no m’encaixava. El govern de Madrid, que aleshores era del PP, deia que gairebé tot el que passava a Catalunya era una maniobra de la burgesia catalana i es pensaven que l’Artur Mas era un titella dels burgesos. A l’altra banda, els independentistes creien que la burgesia els estava pràcticament finançant, perquè si es proclamés la independència tindrien més diners i no hauria dèficit fiscal.
Jo veia que la burgesia estava molt inquieta amb tot el que estava passant, que la majoria pregava perquè hi hagués un pacte. Com a conseqüència d’aquesta dissonància cognitiva que tenia, vaig decidir que això s’havia de saber i d’explicar d’una manera entenidora. Després el treball va créixer, i al final he fet un relat de la decadència de la burgesia.
En el llibre parla de la retirada de diners dels bancs arran de la declaració d’independència al Parlament de Catalunya el 2 d’octubre de 2017.
El sector financer de seguida detecta quan a la gent li entra el pànic. A partir del 2 d’octubre del 2017 un sector molt important de la classe mitjana catalana es va adonar de la profunditat de la crisi política que s’havia produït. Tothom creia que el que havia dit Mariano Rajoy que no es votaria l’1 d’octubre era cert, però tota Espanya va veure que van votar més de 2 milions de persones. Aleshores molta gent va començar a treure diners dels bancs. Al final va ser un moviment de desenes de milers de milions d’euros que els bancs tenien clar que o aturaven o cada cop aniria a més.
Quants diners es van retirar aproximadament?
El primer dia van ser uns 1.500, el segon 3.000, el següent 5.000, fins arribar als més de 30.000 milions d’euros. El primer que es va moure va ser el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, ja molt abans, quan va anar a veure l’aleshores ministre d’Economia, Luis de Guindos, i li va proposar un canvi legal per poder canviar la seu social del banc. Després d’unes llargues negociacions es van adaptar els estatuts quan es va poder. Així, arran de la declaració d’independència al Parlament de Catalunya, es va fer el canvi de seu simpliment convocant el Consell d’Administració del banc.
Aleshores els bancs no van ser pressionats per canviar les seus socials, sinó que van ser ells qui van demanar ajuda al govern central per poder fer-ho.
Sí, “la Caixa” i el Banc Sabadell van ser els primers en detectar que podrien tenir aquest problema i van organitzar-se anticipadament. Per això quan aquí es diu que es va fer perquè l’Estat els va amenaçar o perquè van rebre algun tipus de pressió no és cert. Els moviments els van començar ells mateixos perquè com a gestors pensaven que podria haver un pànic bancari. Al final van tenir raó.
Però les dues seus no han tornat a Catalunya, quatre anys després. Per quin motiu?
No han tornat ni els bancs ni cap de les més de 4.000 empreses que van canviar de seu social. Jo crec que van marxar per salvar el mercat, per por a un boicot o a una revolució, i en fer-ho van expressar la seva queixa sobre el que estava passant a Catalunya.
Creu que tornaran?
Potser en algun cas aïllat, però en general no tornaran com a mínim fins que no hi hagi una estabilitat política molt ferma, és a dir fins que no es faci una declaració formal del govern de la Generalitat dient que no hi haurà decisions unilaterals, o fins que no hi hagi un acord amb l’Estat, amb el suport dels grans partits, perquè es millori la situació de Catalunya, i per tant, es descartin més convulsions.
Però sembla que ja no tinguin excusa per no tornar.
Jo crec que la gent normal i els empresaris que no estan en el primer front de batalla tenen por perquè no ho veuen gens clar i menys quan els independentistes diuen, per exemple: “ho tornarem a fer”. A més, a això també s’afegeixen altres elements com el fet que molts empresaris han descobert a Madrid altres avantatges sobrevingudes (fiscals, impostos que no paguen, etc.). Tambe hi ha un altre problema que és que igual que quan van treure la seu social fora de Catalunya molts van haver de donar explicacions i van tenir por de patir boicots, ara haurien de tornar a explicar perquè marxen d’on són ara i això tampoc és fàcil.
Olga Aibar Toro
