“És una malaltia incurable, reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), progressiva i potencialment mortal”. Així definia l’alcoholisme l’Albert, membre del grup vilafranquí de l'associació Alcohòlics Anònims (A.A.) des de fa 30 anys, mentre m’ensenyava la seva medalla que prova que fa tres dècades va deixar la beguda.
Explicava que “quan arribes per primer cop a Alcohòlics Anònims és important creure que estàs derrotat per la malaltia, perquè el que li senta malament a l'alcohòlic és la primera copa, que és la desencadenant de tot. A les reunions hi ha un component molt important que és la identificació, és el que fa que no siguis un estrany, i t'integris al grup”.
En el mateix sentit s'expressava el Jordi que fa set anys que assisteix a les reunions del grup d’A.A. a Vilafranca tot i que al principi era reticent pel temor a què es trobaria: “A les primeres reunions a les quals vaig assistir jo volia que m'ajudessin a controlar-ho, però em van dir que si volia fer-ho havia de dir que no a la primera copa. Parlant-ho entre tots ens fem forts i aconseguim tirar endavant 24 hores més”.
Als grups hi ha persones de tota mena i classe social: “L'alcoholisme és el més democràtic que hi ha perquè no distingeix entre rics i pobres, gent il·lustrada o analfabeta, joves o vells, homes, dones, lesbianes, gais, transexuals, etc.”, assegurava l’Albert.
Els membres segueixen un programa de dotze passes de recuperació. Segons el Jordi “l'alcohol esdevé un problema quan t'adones que en depens. A tothom ens agradaria ser bebedors socials, però arriba un punt en el qual necessites més dosis i acabes no podent-ho controlar. Encara que el teu cap et diu que no, ho fas.Si aconsegueixes parar de beure t'adones de les desgràcies que has fet durant la vida per culpa de l'alcohol”.
L’Albert hi afegia que “l’alcohòlic tapa el seu problema amb les excuses. Sempre troba una justificació per no deixar-ho. En el meu cas, reconèixer que era alcohòlic significava assumir que la meva vida havia estat un fracàs, fet que és duríssim”. Començar una altra vida fora de l'alcohol significa canviar tot un sistema de pensaments, actituds i hàbits arrelats des de fa molts anys: “l'essencial és acceptar que tens una malaltia i que la teva vida és ingovernable, un autèntic desastre, i que tu sols no podràs sortir-te'n”.
La família i els amics poden ser un suport per a la persona alcohòlica, però no sempre ajuden de la millor manera: “de vegades la família el que fa és intentar tapar l'alcoholisme, no fer-li front, i això el que fa és que l'alcohòlic continuï sent-ho. El que s'ha de fer és posar-lo entre l'espasa i la paret, que és el que funciona. En el seu cas la dona li va plantar les maletes a la porta de casa: “Si la persona no està al límit i no et diuen o fas això o te'n vas al carrer, no fas cap pas. Aleshores fas cas per pura supervivència”, assegurava l’Albert.
El Jordi explica que “la meva excusa és que bevia perquè tenia problemes, però el que feia era autodestruir-me. Arran d'entrar a A.A. vaig aconseguir parar de beure i d'omplir-me la motxilla de problemes. Després, sense beure, vaig poder anar afrontant-los de mica en mica”. Recaure en l’alcoholisme és fàcil, perquè “la temptació sempre hi és, has d'intentar recordar d'on vens i on no vols tornar. És un treball constant. És una malaltia difícil i incurable, però que es pot parar. Fa set anys les meves analítiques sortien amb valors al límit i ara el meu fetge i altres òrgans han millorat molt".
Altres problemes de les persones alcohòliques són la negació i l'autoengany, segons l’Albert: “L'alcohòlic nega el seu problema, tot i que ho sap. L'autoengany ve quan creu que ho controles, però no ho fas. Si deixes el grup t'oblides que ets alcohòlic, no recordes com era la teva vida quan bevies i penses que allò ja no passarà" i tornar-hi és molt complicat perquè “castiga l'ego de la persona”.
Les persones alcohòliques cada cop són més joves. L'Albert recorda que “quan jo vaig arribar al grup, fa trenta anys, el que predominava al grup era gent gran. Ara cada cop hi ha més joves, d'entre 25 i 30 anys d’edat, i hi ha una barreja amb altres adiccions, com les drogues”.
El Jordi creu que vinguin als grups d'A.A. gent més jove és complicat, perquè “pensen que tenen tota la vida per endavant i els alcohòlics estan acabats".
Moltes persones porten molts anys assistint a les reunions del grup: “és una forma d'estar agraït per la qualitat de vida que has aconseguit tenir. Jo vaig estar mig any lluitant amb mi mateix, pensant d’anar al grup del Vendrell perquè no em coneixerien. Però al final vaig trucar al telèfon de Vilafranca i em van dir que vingués els dimecres. Hi anava amb por perquè em pensava que trobaria el pitjor del pitjor i són gent normal, amb el mateix problema, l'alcohol".
De reunions hi ha cada dia a diferents grups, tot i que “anar-hi és més difícil, perquè suposa un esforç. És més fàcil anar al bar, perquè a cada cantonada en trobes un”, però assegurava que “som uns afortunats els que ens podem quedar i sumar anys sense l'alcohol i que podem valorar el que tenim”.
Olga Aibar