Carme Casas (Subirats, 1924) viu des de fa uns anys al barri de les Clotes de Vilafranca. La “Carmeta”, com la coneixen els seus familiars i veïns, és una dona amb molta empenta, que ha viscut tot tipus de situacions, sobretot de petita, en plena Guerra Civil espanyola.
Em trobo amb ella i amb la seva filla a casa seva i em rep molt emocionada. Feia dies que havia explicat a un dels seus veïns que l’hi faria molta il·lusió sortir a la revista i publicar un dels seus poemes, i cada cop que sonava el timbre de la porta, es pensava que eren els d’El Cargol que venien a parlar amb ella.
M’ensenya una fotografia que té emmarcada al menjador d’una casa pairal on la seva família havia treballat quan era petita. Es tracta de Can Martí de Baix, ubicada entre Gelida i Sant Sadurní, propietat de la família Torelló. M'explica que “aquí vivíem nosaltres i els propietaris, que també tenien una altra casa a Sant Sadurní. Es veu que cent anys abans era un hostal”, i em comença a explicar la seva història de vida.
“Érem vuit germans i tots miràvem de treballar per ajudar els pares perquè eren temps difícils”. Entre els vuit n’hi havia dos nois, un de 24 anys que treballava a la calç, i un de 17. “Quan va esclatar la guerra jo tenia quasi dotze anys. Aleshores demanaven masovers per a una casa situada entre Gelida i Sant Sadurní. A sota passava la riera. Aleshores no hi havia carretera i vam anar-hi en tartrana”, recorda.
Durant la guerra van haver d’amagar els seus germans a les golfes, perquè no volien anar al front. Al principi els van amagar en menjadores, però s’ofegaven, després sota el llit. “El problema eren les rates, que a la nit sortien i es menjaven els calçotets i tot el que trobaven”, afirma.
La Carmeta explica que “van venir els de Sant Pau d’Ordal a buscar-los i els vam dir que havien vingut els de Gelida i se’ls havien endut, i més tard van venir els de Gelida i els vam dir que havien passat els d’Ordal. Mira si anava malament la guerra, que no hi havia cap control”.
“A la nit sentíem passar els avions de l’aviació republicana, però per sort, mai va descarregar cap bomba aquí. L’església sí que la van cremar i van matar dos veïns que estudiaven per capellans”.
Quan va acabar la guerra, al propietari de la casa pairal, el van fer alcalde de Sant Sadurní: “aleshores no ens faltava de res. Jo cuidava les seves criatures. La senyora era de Can Guineu, una important casa pairal de Sant Sadurní”.
M’acosta una fotografia i m’explica que: “Jo em vaig casar amb un noi que venia de Can Torelló, el Pepet, que ens vam trobar a l’estació de tren un dia, i un temps després va venir a la Festa Major d’Ordal i vam començar a festejar. Jo guanyava 50 cèntims cada dia i el meu xicot set pessetes. Guardàvem tot el que podíem perquè no teníem ni cinc”.
Quan ja feia cinc o sis anys que festejaven, “el meu xicot em va demanar per casar-nos. Hi havia hagut una bona collita de raïm i va pensar en vendre tres o quatre botes de vi per tenir diners suficients per cobrir les despeses del casament i del viatge de noces. Vam anar a Mallorca a passar uns quants dies”. Després van instal·lar-se a Ordal. “Vivíem a Cal Rabella, en una casa amb molts animals (cabres, conills, gallines...”, recorda. L’any 1973, es van traslladar a Vilafranca.
Tot agafant una fotografia d’ella i el seu marit, molt mudats, m’explica, que “van celebrar les noces d’or a Vilafranca l’any 2002, i després van fer una festa a Ca N’Ayxelà. “Els del grup Xató es van assabentar i van venir a cantar havaneres i em van posar una gorra de marinera”, recorda, i aleshores li ve al cap una cançó que cantava a la llar d’avis del barri. També em llegeix un poema sobre la guerra, que publiquem tot seguit.
La felicito per la seva bona memòria, i aleshores la seva filla, la Conxita, m’acompanya a la porta. La deixo immersa en els seus pensaments.
Olga Aibar Toro