El vilafranquí Jaume Boquera, als seus 68 anys d’edat, ha pujat més de 200 cims de tot el territori català fent senderisme. El més destacat és que aquesta fita l’ha aconseguit des que es va jubilar. Va decidir que en aquesta nova etapa de la seva vida no es quedaria quiet, i així ho va fer.
Es va proposar fer el Camí de Santiago sortint des de Vilafranca i va aconseguir-ho. Després, va descobrir el repte dels “100 Cims” de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i també va sumar-lo al seu palmarès. A part d’això, Boquera és el president de Fondistes Penedès, locutor de ràdio dels partits del CE Noia Freixenet i té una àmplia trajectòria al món associatiu i cultural de Vilafranca, havent format part dels geganters, dels Falcons i dels Castellers.
Com va iniciar-se al senderisme?
Abans corria, fins que em vaig trencar el genoll i vaig haver de deixar-ho. Vaig buscar un altre motiu per seguir gaudint de la muntanya i vaig decidir caminar. Fruit d'això, vaig començar a sortir amb una colla de caminants amb els quals sortim habitualment els dimecres i vam començar a pujar cims. Va ser aquest grup el que em va descobrir el repte dels “100 Cims”.
En què consisteix el repte?
Es tracta de pujar 100 muntanyes característiques de Catalunya. Per fer-ho, has d'estar federat, en el meu cas, sóc soci del Centre Excursionista del Penedès. S’omplen unes fulles de la Federació, apuntes el cim i la data, el club t’ho convalida i s'envia a la Federació perquè ho validi.
Quant va trigar a aconseguir-ho?
Quan em vaig assabentar del repte, vaig investigar quins cims havia fet. Era el mes de juny i ja n’havia fet més de 60. Així que la resta els havia d’aconseguir abans del desembre. Aquell any, els diplomes es donaven a Vilafranca i em feia il·lusió rebre la distinció a casa. Així que, com que estava jubilat i tenia temps, vaig fer la quarantena de cims que em quedaven abans de finals d’any.
Guarda algun record especial d’algun dels cims?
Records n'hi ha molts, però en tinc un de còmic. Anava amb un company i en arribar al cim, per fer-nos una foto, va treure el mòbil, on tenia el DNI i un bitllet de 20 euros. Aquell dia feia molt de vent i el carnet i el bitllet van sortir volant. Com que el carnet pesa una mica més, va quedar a l'aresta d'una pedra, i la feina que vam tenir per recuperar-lo, però els diners no els vam tornar a veure.
Hi ha algun cim que no l’hagi pogut completar a la primera?
Sí, el Cogulló d'Estela, a la comarca del Berguedà. De fet, el vaig aconseguir al tercer intent. Primer, seguint una app, ens vam perdre. La segona vegada que hi vaig pujar estava ple de neu, era un lloc molt tècnic i estava glaçat. Per precaució vaig decidir no passar. A la tercera va ser la vençuda.
Quin consell donaria a la gent que s’ha aficionat al senderisme?
A la muntanya has de tenir-ho tot previst. Ara que és estiu, per exemple, encara que ens sembli que passarem calor, pot ploure i pots passar fred. També és molt important portar líquid: el cos en va perdent i l'has de reomplir. Jo sempre dic que la muntanya sempre hi és i tu ets el que has de ser a temps de tornar-hi un altre dia. És a dir, que si aquell dia no es pot pujar, pel motiu que sigui, l'endemà la muntanya continuarà al mateix lloc per tornar-ho a intentar.
Creu que ha crescut l’interès pel senderisme?
Seguríssim. La pandèmia ha ajudat molt. Segurament, gent que no havia caminat mai ja que sigui per Vilafranca o pels voltants, encara ho fa.
El Penedès és un bon lloc per iniciar-se?
És un lloc ideal per començar. Hi ha cims assequibles com el Papiol, el Puig de l'Àliga, el Castellot... N'hi ha una pila i pots anar fent.
Què té la muntanya que enganxa tant?
Hi ha llocs on et quedaries hores i hores contemplant el paisatge. A dalt de la muntanya veus coses que no t'imagines que podries albirar mai.
Pel que fa al Camí de Santiago, com va ser l’experiència?
És un repte que havia pensat de jove. Vaig dir-me que quan em jubilés, si seguia tenint les cames a punt, diners i seny, el faria. Vaig trigar 36 dies i vaig fer 1.126 km. El vaig fer tot sol, perquè preferia no dependre de ningú. Una anècdota curiosa que em va passar, és que a Lleida hi havia un pagès que no volia que passéssim pel seu tros i va arramblar amb les marques del camí. Sort que vaig trobar un altre pagès i em va avisar que el camí era aquell. Allà vaig perdre més d’una hora i uns quants quilòmetres.
Després de pujar més de 200 cims, quins són els seus objectius ara?
Posarem una mica de fre, però seguirem gaudint dels cims i de les sortides a la muntanya.
Lorena Del Amor