Foto: J. Casas
Dimarts vinent, a les 19h, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca, es presentaran el conte L'àvia que perdia les paraules i el poemari Taroda, Haikus de les quatres estacions, ambdues obres del professor i escriptor Pere Martí.
Pere Martí va estudiar filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i va exercir de professor de llengua i literatura a diversos centres d'Andorra, la Seu d'Urgell, Olot i Vilafranca del Penedès. També és catedràtic de llengua i literatura des del 1986 a l'ensenyament secundari, ha estat professor de formació permanent del professorat, sotscoordinador de la matèria de Literatura catalana per a les proves d'accés a la Universitat i professor del CAP (Curs d'Aptitud Pedagògica). Ha estat membre del jurat de diversos premis literaris i, a més, col·labora en diversos mitjans de comunicació.
Com ha estat aquesta introducció a la poesia d’adults? Feia temps que es gestava?
Hi he treballat durant dos anys ben bons. L’origen no és altre que la necessitat de mostrar la meva sorpresa davant dels canvis d'un paisatge que pràcticament només coneixia dels estius. Quan, arran de la jubilació de la meva dona i meva, vam començar a anar a Taroda (un poblet de l'altiplà sorià) en èpoques de l’any diferents vaig quedar impressionat pels canvis i els colors d'aquell paisatge que per a mi fonamentalment era sec, ocre, eixarreït..., un paisatge estiuenc, dominat pel rostoll i el guaret. Amb els canvis estacionals la natura era tota una altra i em vaig començar a animar a reflectir-ne petits moments, primer en proses poètiques breus, però de seguida em vaig dir que la millor manera de plasmar-ho seria a través dels haikus. I així ho vaig fer.
L’edició i la il·lustració del llibre quina ha estat?
La il·lustració neix del dibuix de la coberta, que l'autora, Inma Sancho Gallego, filla de tarodans emigrats a Barcelona, va fer un any per a un programa de la Festa Major del poble. Com que m'havia agradat molt, li vaig demanar si el podia fer servir per a la coberta i em va dir que encantada i que si en volia algun altre, no quedés. I li vaig agafar la paraula i la veritat és que han quedat preciosos, d'una delicadesa que algú ha dit que lliga amb la tradició de la il·lustració japonesa, també.
Pel que fa a l'edició, va ser parlar-ne amb en Ramon Nadal, l'editor d'Edicions i Propostes Culturals Andana, i posar-nos d'acord de seguida, ja que li van encantar els textos i no va veure cap problema a fer-ne una doble edició, en català i en castellà.
Com ha sigut això, que n’hagi sortit alhora una edició en català i en castellà?
Tot i que el llibre el vaig escriure en català, naturalment, tenia clar que s'havia de traduir, perquè el pogués llegir la gent del poble, com a mínim. I m'hi vaig posar jo mateix, però de seguida vaig veure que m'hi havien d'ajudar, que, tot i el meu domini del castellà, necessitava un cop de mà perquè en castellà també tingués una llengua viva, rica, versemblant en tot. I vaig trobar la persona adequada, en Pere Danès, catedràtic de Llengua i Literatura espanyoles amb qui m'uneix una gran amistat des de l'època d'estudiants.
Ha estat un èxit tot plegat?
La veritat és que a Sòria ha estat molt ben rebut el llibre, tant per part de les institucions, com de la premsa i, sobretot, per part de la gent del poble, que em diuen que se senten orgullosos que el nom de Taroda sigui el títol d'un llibre. En català, ja veurem com va, ja que per ara no l'hem pogut ni tan sols presentar a causa de la pandèmia. Ara bé, les crítiques que han començat a sortir i alguns comentaris que m'han arribat són molt positius.
Taroda és una descripció sensible i personal del teu poble de vacances, però és també un microcosmos que es projecta en una realitat molt comuna que és l'abandonament del poble per la gran ciutat. Volies fer-nos parar atenció sobre tot el que estem perdent?
Sí, n'era ben conscient. Volia que el despoblament rural, que l’anomenada España vaciada s'hi veiessin reflectits, perquè Taroda n'és un bon exemple, ja que va passar de tenir més de cinc-cents habitants, escola de nens i de nenes... a quedar reduït, a l'hivern, a una quinzena de persones que hi viuen. Ara, a l'estiu, podem arribar a ser dos o tres cents. Per això he volgut que tot plegat es notés fins i tot en els aspectes formals, d'estructura del llibre, i per això l'apartat dedicat a l'estiu té trenta poemes, en comptes dels vint de la resta d'estacions.
La tècnica del haiku no és pas senzilla, d’una banda la mètrica, de l'altra la brevetat: què ha suposat això per a tu? Per què aquesta tria?
Ha suposat un esforç de síntesi, de contenció molt fort, sobretot per a mi, que estic acostumat a escriure prosa i que tinc tendència a enrotllar-me, si em permeteu el terme. Però la veritat és que ha valgut la pena, perquè de seguida vaig veure que, amb textos llargs sobre moments, imatges, sensacions no aniria enlloc, podria fer-me pesat. Per això la tria del haiku va ser la millor opció, que espero que els lectors confirmin.
Hi ha algun nou projecte per a adults, sense oblidar la literatura infantil i juvenil, contes, novel·la, més poesia?
Per ara no. Si tot va bé, aniré escrivint per a infants i joves, que és on em trobo més còmode, però no es pot dir mai allò que d'aquesta aigua no en beuré, i Taroda. Haikus de les quatre estacions n'és la millor mostra: el meu primer llibre de poesia per a adults.
Anna Ruiz Mestres