Avui fa tot just un mes que dos agents de la Policia Local de Vilafranca van salvar la vida d’un home de 75 anys que va patir una aturada cardiorespiratòria en una ferreteria del carrer Ferrers. La rapidesa, l’habilitat i la coordinació dels agents van ser claus per a la seva reanimació i que avui l’home estigui viu i sense cap seqüela. Des d’El Cargol hem volgut parlar amb els seus protagonistes, el Gerard i el Diego, perquè ens expliquin com va anar aquell servei, i quines sensacions van tenir després. Tots dos ens van rebre dilluns a la comissaria, just abans de l’inici del torn de nit.
Què us vau trobar quan vau arribar a la ferreteria?
Diego: Nosaltres anàvem en el cotxe patrulla pel Vial de les Clotes quan poc després de les 11h, ens van trucar i ens van comunicar que un home havia caigut a l’interior d’una botiga. Aleshores, vam posar la sirena i ens vam dirigir ràpidament cap al carrer Ferrers sense saber exactament què ens trobaríem.
Gerard: Quan vam arribar, vam veure la propietària de l’establiment molt alterada i l'home estès a terra, i sense dir-nos res, el meu company va entrar a la botiga, jo vaig agafar el desfibril·lador, i ens vam posar a la feina.
L’home no tenia pols. Temíeu que les maniobres de reanimació no tinguessin efecte?
Diego: La veritat és que, pel color de la pell i per com tenia els ulls, ens pensàvem que l’home estava mort, però vam engegar el desfibril·lador i no ens vam aturar. Ens vam saltar alguns passos, com els de de comprovar si tenia pols, però és que no hi havia temps de fer tot el que se suposava que s’havia de fer. En aquestes situacions, cada segon compta, perquè està en joc una vida.
Gerard: Tot i que fa poc temps que anem junts de patrulla, vam tenir una coordinació perfecta. Ell va començar a fer la RCP (Ressuscitació Cardiopulmonar) i jo vaig enganxar els pegats del desfibril·lador i vaig començar a seguir les indicacions que ens feia. Li vaig aplicar una descàrrega i la màquina va detectar moviment, així que el meu company va continuar amb la RCP i jo vaig preparar la segona descàrrega. Aleshores van arribar els metges del SEM i també van enganxar els seus desfibril·ladors. Al final, el van poder reanimar.
Devien ser uns moments de molta tensió.
Sí, n’hi havia molta, perquè la situació era crítica. Van ser uns minuts que es van fer eterns. Vam tenir una gran pujada d’adrenalina, tanta que, quan vam sortir al carrer, ens vam mirar i ens vam abraçar.
Els membres de l’equip sanitari us van felicitar per la feina que havíeu fet.
Diego: Sí, tant les infermeres com el metge ens van dir que, sense la nostra actuació, potser l’home no hauria sobreviscut o li haurien quedat seqüeles.
Gerard: Era la nostra feina, però que ens felicitessin i que després ho fessin també els companys i el nostre cap, va ser una gran satisfacció.
Era la primera vegada que fèieu servir un DEA (Desfibril·lador Extern Automàtic)?
Diego: No, jo ja l’havia fet servir en dues ocasions, però el resultat no havia estat satisfactori fins ara.
Gerard: Jo no l’havia utilitzat mai, vaig seguir les indicacions de la màquina, que és molt intuïtiva i molt fàcil de fer servir. Ens van fer un curs sobre els DEA, però d’això ja feia temps.
Quants desfibril·ladors tenen les patrulles de la Policia Local de Vilafranca?
Gerard: Sis dels nostres vehicles estan dotats amb aquest desfibril·ladors des de finals del 2014. També dues motos el duen.
Heu pogut parlar amb la persona a qui vau salvar o amb la seva família?
Diego: L’home va sortir el passat divendres de l’hospital, però encara no l’hem pogut veure. Als tres dies, la família ens va dir que havia sortit de perill i, durant aquest temps, hem seguit la seva evolució.
Gerard: Va ser un cúmul de circumstàncies positives les que es van donar que van fer possible que l’home avui sigui viu, però, per a nosaltres ha estat una gran notícia, perquè no sabíem com estaria després del que li havia passat. És com si ens hagués tocat la loteria perquè és el servei amb què sempre havia somiat de petit.
Olga Aibar