Isabel Soto és una vilanovina que, des de fa gairebé un any, viu i treballa a Vilafranca. És educadora social a la Fundació l’Espiga, però per sobre de tot és una persona valenta, somiadora i positiva.
L’Isabel va néixer als sis mesos de gestació i, tot i que semblava que tot anava bé, quinze dies després de néixer va patir un vessament cerebral. El seu bessó no va sobreviure i a ella li va provocar una lesió al cervell que es va desencadenar en una hemiplegia, una discapacitat que afecta una meitat del cos, en el seu cas la part dreta. La Isabel té afectada la mà i el peu i, a vegades, quan parla s’entrebanca. La discapacitat no és el que defineix la Isabel, però sí que l’ha fet ser la persona que és avui en dia.
Aquesta setmana ens ha explicat la seva història de superació, tant els moments més crus com els seus èxits.
Quan vas néixer, els metges et van donar un diagnòstic molt desfavorable...
Sí, es van posar en la pitjor situació. Als meus pares els van dir que no caminaria, que no parlaria, que no estudiaria i que no raonaria per mi mateixa. Bàsicament que em quedaria en una cadira de rodes. Tanmateix, en l’actualitat faig una vida normalitzada: camino, parlo, he estudiat un grau d’Educació Social, treballo del que he estudiat i continuo formant-me. Ara curso un grau de psicologia.
Com va ser el procés fins a aconseguir-ho?
Va ser dur d’acceptar per als meus pares, però no es van quedar amb el primer diagnòstic i em van portar de metge en metge per trobar la millor solució. Finalment, amb 3 anys, un metge de Barcelona els va dir que segurament “no guanyaria cap cursa” però que podria caminar i fer vida normal. Fins als 8 anys vaig anar al Centre d'Estimulació Precoç del Garraf, on treballava amb professionals com logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs, psicopedagogs, etc.
Els teus pares t’han donat suport sempre per valer-te per tu mateixa?
Sí, sempre. Nosaltres som 8 germans i ens han tractat tots per igual. Per exemple si ells s’havien de fer el dinar, jo també; si havia de recollir la taula o fer els llits, ho feia. M'han educat per tal que pugui tenir la màxima autonomia possible.
I la resta de la societat?
Amb els anys m’he trobat amb gent que no et dona suport, gent que et dona la mà i gent que no sap com ajudar-te. Quan la gent et coneix de primeres, no confia en tu i et posa etiquetes. Com jo dic, les etiquetes estan als envasos perquè si les poses a la gent, no les deixes formar-se a si mateixes, ni a construir la seva identitat. Moltes vegades decideixen per tu.
Has rebut faltes de respecte?
He rebut maltractament i bullying i et costa entendre per què la gent és així. M'han arribat a dir, "fas nosa a la teva família" o "ets una coixa i per molt que lluitis no aconseguiràs res". També algú em va dir "si això fos la selva, ja estaries morta". A aquella persona li vaig voler donar a entendre que aquesta vida ja és una selva i que tothom tenim situacions dures a la vida i hem de tenir empatia.
Considero que el bullying no neix a les escoles, està als perjudicis de l'èsser humà i hi intervenen molts factors. Des de la infància hem d'ensenyar les persones a ser valentes i no a ser perfectes, perquè no ho som.
Com vas suportar aquests atacs?
Em considero una persona forta interiorment. Vaig haver de buscar-me recursos perquè aquestes situacions no m'afectessin. La meva motivació era estudiar. Em vaig recolzar en la meva família, amics, professors i germans. Aquestes persones han sigut un mirall per a mi.
Quin consell donaries a una altra persona que està vivint una situació similar?
En aquesta vida, el motor que ens mou no està a les cames, està al cap i al cor i si ho potencies pots arribar a on vulguis. El més important és saber qui ets, estimar-te i establir-te un grup de confort. Sobretot, has de tenir confiança en tu mateixa i no deixar que t'influeixin aquests comentaris.
Per què vas decidir estudiar Educació Social?
Des de petita sempre m’ha agradat ajudar als altres. Em fa sentir bé que la gent confiï en mi i s’atreveixi a explicar-me els seus problemes. Arran de les meves experiències puc ajudar altres persones, i és el que faig a l’Espiga.
Trobes que l’educació està adaptada per a gent discapacitada?
A la UOC, la universitat on jo vaig estudiar, sí, completament. S'adapta a cada usuari, tinguis discapacitat o no. En aquell moment jo treballava en una guarderia i es van adaptar a les meves circumstàncies. Vaig poder acabar els estudis fent el mateix que els meus companys, l’únic canvi és que em donaven més temps per acabar els exàmens.
Quins son els teus reptes de futur?
Si pogués demanar un únic desig, seria poder posar-me unes sabates de taló i ballar una coreografia, només per saber què se sent, perquè no puc fer-ho! D’altra banda, m’agrada molt el periodisme i m’encantaria escriure en un diari o aparèixer a la ràdio.
Lorena Del Amor
