Mariona Ríos Pérez (Vilafranca, 1991) és una artista vilafranquina en constant evolució. Va fer el Batxillerat Artístic i després va estudiar Belles Arts, i actualment el seu estil parteix de la il·lustració i l'aquarel·la. Treballa com a columnista i també com a il·lustradora i dissenyadora freelance. Va ser l'estampera de la Festa Major 2017, i la majoria dels seus dissenys actuals, del projecte Serendipia, s'identifiquen perquè duen estampat un cor anatòmic amb detalls de mandala.
Com vas endinsar-te en el món de l'art?
Des de sempre havia tingut una vena artística, i gràcies a un professor substitut que acabava de fer Belles Arts vaig decidir fer la carrera. Tot i així, estava en un moment emocionalment complicat i no vaig ser gaire receptiva ni vaig tenir sort amb el professorat. Però llavors vaig marxar d'Erasmus a Portugal i allà estudiava en una escola d'art molt petita i familiar, quedaves molt recollit. Va ser a Portugal on vaig veure que el meu tipus d'art tenia valor, perquè a Barcelona l'art és més conceptual i modern i no hi acabava d'encaixar.
Per què t'has acabat decantant per la il·lustració?
A Portugal vam fer un workshop d'aquarel·les i il·lustració científica amb una noia que era biòloga. Allà vaig veure que l'aquarel·la no era una cosa de nens petits, sinó que tenia moltes complexitats; i vaig tenir clar que volia aprendre'n i fer il·lustració.
Has viatjat molt: després de l’Erasmus volaves cap a Amèrica del Sud. Què et va aportar aquest canvi?
En un principi anava a Brasil a visitar gent que havia conegut a l'Erasmus, però vaig decidir fer 7 mesos de ruta sola, començant per Perú. Artísticament no va ser un gran canvi, però sobretot em va servir per agafar molta confiança en mi mateixa i obrir mires. Allà vaig veure que m'estimo Vilafranca, però el món es tan gran... Llavors ballava als Pastorets i vaig tenir una mica de crisi, perquè hi portava temps però ja no ho vivia amb la mateixa il·lusió, em sentia frustrada. A més, quan vaig tornar a Vilafranca treballava amb encàrrecs molt puntuals i no tenia estabilitat, no sabia cap a on encaminar-me i estava força perduda...
I llavors, cap a Irlanda!
Amb el meu company, vam marxar uns mesos a Irlanda amb la intenció de treballar i aprendre anglès. I va ser allà on va començar tot: un dia, vaig comprar 30 bosses blanques de tela, que venien per posar la compra i reutilitzar-les. Vaig pensar de pintar-les, i em van animar a vendre-les al carrer, perquè a Galway, la ciutat on estàvem, la policia no fa fora els venedors i artistes com aquí, sinó que són l'essència del carrer. I jo pintava les bosses a mà i cada dia en venia alguna. Fins que una noia em va comprar una bossa on havia pintat un cor amb rombes daurats: un dia un cambrer d'un bar em va dir que l'havia vist i que volia un cor igual a una dessuadora. I després un altre la volia a una samarreta, i un altre... I així vaig anar fent encàrrecs amb el cor, però com que pintava a mà trigava molt. Després vam anar a Granada a fer un Màster, i allà vaig fer un curs de serigrafia i vaig aprendre a fer plantilles dels cors. Així vaig trobar la manera de fer els dissenys sense trigar dies i dies.
Ser l'estampera de la Festa Major t'ha fet augmentar els encàrrecs?
Quasi tota la gent que em demana coses és de Vilafranca; però l'eufòria de l'estampa va durar poc. Em va fer moltíssima il·lusió i pensava "ara és la meva!", però les feines segueixen sense sortir. Sí que et dóna projecció personal, però sempre costa: al món de l'art tu ets el nom de l'empresa i t'has de donar a conèixer; has de saber com fer-ho. A més, hi ha un altre tema: a l'àmbit del Penedès ens acostumem a dibuixar una frontera imaginària. Sembla que ens faci por fer el salt a altres mercats i acceptar-ne de fora; el Penedès es retroalimenta i al final es pot podrir. I especialment per Vilafranca tenim una mena d'amor possessiu del qual costa desenganxar-se.
També fa anys que participes al Firart. Vas notar diferència l'any passat?
Sí que vaig vendre més quadres, i segurament ser l'estampera va fer que molta més gent conegués el meu nom; però crec que sobretot es deu a la temàtica de les peces. Vaig vendre dracs de Vilafranca, carrers de la Vila... Els temes d'art de menjador dels vilafranquins.
Què has fet després de l'aventura de l'estampa?
A part de les feines que faig, estic desenvolupant un pla d'emprenedoria jove. Com que per als artistes joves és complicat sortir-se'n sol, em vaig apuntar a un projecte d'ajut de Barcelona: establim un pla de màrqueting amb un tutor i treballem amb un concepte. El meu és l'art portàtil. Per mi, tothom té dret a portar art a sobre i, a més, quina diferència hi ha entre una tela emmarcada o una samarreta? Amb el projecte de Serendipia, que vol dir "trobar una cosa inesperada quan se'n buscava una altra", la intenció és portar l'art a tothom. És complicar trobar un espai propi, però gràcies a això per primera vegada en molts anys em crec el que faig.
Joana Sadurní (amb Clara Bricullé a Vivint la Cultura)
