La periodista Roser Oliver (Sant Sadurní, 1965), corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio al Pròxim Orient, serà la pregonera de les Fires i Festes 2024 de Sant Sadurní. Oliver ha viatjat a més de 70 països i ha cobert diversos conflictes bèl·lics. Va formar part durant onze anys del programa 30 minuts, i també va dirigir En directe. Des del 2017 treballa a la secció d’internacional dels Informatius de TV3 i des del 2022 és la corresponsal de la CCMA a Jerusalem.
Quins seran els eixos principals del teu pregó?
Parlaré dels meus records de la infantesa, perquè fa molts anys que no visc a Sant Sadurní i no estic al cas del seu dia a dia, per tant crec que és el més adient. De fet, vaig marxar als 18 anys a Barcelona, quan vaig començar a estudiar la carrera, tot i que hi he anat tornant perquè, fins fa dos anys, hi tenia la meva mare i ara encara hi viuen dos germans i les meves nebodes. D’altra banda, al pregó també faré un repàs a la meva trajectòria professional i als meus viatges a diferents punts del món. Incidiré en el meu actual destí com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Jerusalem, que crec que és per això que m’han convidat a fer de pregonera de les Fires.
Quins records tens de les Fires i Festes?
Les Fires de la meva infantesa eren molt diferents a les actuals. No hi havia els balls ni existia encara la Festa de la Fil·loxera, que va començar l’any 1981, quan jo ja tenia 16 anys. Per tant, els meus records de petita estan relacionats amb les tómboles, els “cavallitos”, els autos de xoc i els gegants. De l’adolescència recordo els concerts a la pista de la piscina i les empalmades.
Les Fires són molt viscudes i sentides al municipi.
Sí, han evolucionat molt al llarg dels anys i, sobretot, ho ha fet el seu element distintiu que és la Fil·loxera. Un espectacle que s’ha anat ampliant amb el pas del temps. Ara és una combinació perfecta de foc, música, ball i història. Aglutina moltíssima gent i és un element d’unió. Tothom es vesteix de groc per reivindicar una festa i la identitat del poble, la qual cosa és tot un èxit.
Com afecta la guerra a Gaza en el teu dia a dia i dels habitants del país?
Des de l’esclat de la guerra, no m’he pogut moure d’Israel per anar a cobrir altres notícies de la regió. Ara la notícia és a Gaza. La dificultat, però, és que el govern israelià no permet l’entrada als periodistes. És una prohibició insòlita. Per tant, tota la informació que rebem és a través dels comunicadors palestins que viuen a la Franja i que arrisquen la seva vida per informar en unes condicions perillosíssimes. Des de l’inici de la guerra, ja n’han mort uns 170. El que està passant a Gaza és una autèntica massacre. Portem més de 40.000 víctimes mortals, 95.000 ferits i es calcula que hi ha uns 10.000 cossos sota les runes. Sembla mentida que aquest drama encara no s’hagi pogut aturar.
A Israel, la situació és molt diferent. Després de l’enorme impacte dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre, en què van assassinar 1.200 persones i en van segrestar 250, poc a poc la major part de la població israeliana ha tornat a fer una vida relativament normal, tret dels que vivien a la zona fronterera amb Gaza que van haver d’abandonar casa seva pels atacs de Hamàs. També s’han hagut de desplaçar 70.000 persones que vivien prop de la frontera amb el Líban, on cauen els coets de Hezbollah. Aquesta gent porta 11 mesos allotjats en hotels o apartaments pagats pel govern. Però sens dubte, el gran drama de la societat israeliana són els ostatges que encara estan captius a Gaza.
Què et sembla la polèmica generada recentment a Catalunya i la resta d’Espanya per l’acollida d’immigrants procedents de l’Àfrica?
No sé si som prou conscients de la sort que tenim d’haver nascut aquí. Al llarg de la meva trajectòria he vist molta gent que viu en condicions infrahumanes, fet que explica que vulguin venir a Europa. Ningú marxa del seu país d’origen per gust, arriscant la seva vida. El que busquen és tenir una vida més digna. El de la immigració és un problema complex de gestionar, però ens falta molta empatia i humanitat.
Olga Aibar Toro
