...la nit també sabia que nosaltres havíem perdut la guerra...

La lectura del premi Carles Riba 2021, editat a Proa aquest any 2022, que ha escrit AVF, poeta consolidat, reconegut, nascut a Santanyí i a qui l’avala una llarga trajectòria poètica, és una delícia que hem de descobrir. Jo diria que es mereixia de fa temps aquest premi Carles Riba. Finalment tot arriba.

Estem davant d’un llibre, Si entra boira no tendré on anar, que està a la frontera del poema en prosa, i per tant no té rima, però sí musicalitat, i una impactant força lírica. Voldria destacar que en dos poemes que només tenen tres o quatre versos, la intensitat poètica embolcalla el lector i l’arrossega vers un mar d’emocions que no són fàcils de descriure. Cal un bon ofici al darrera. Un poema és el que conté el títol del llibre i l’altre quasi tanca l’obra: Me n’he d’anar. Massa aldarull, massa nit, massa algoritmes...

El llibre es mou dins dues geografies. Una exterior més plàstica i propera al paisatge que envolta al poeta i una geografia interior més íntima i profunda que ens acosta els sentiments i els records a voltes molt personals i a voltes més col·lectius d’aquest “Jo” poètic que es fa ben explícit en alguns versos: Jo no veig una sortida ni magnòlies... Jo et parlo des de vestigis d’incandescència...Jo, ¿què en faré dels sortilegis dels meus àlbums de fotos, del collar de perles de la mare? ...

Caminarem dins un paisatge doncs, que esdevé testimoni del dolor de la guerra i de la postguerra, de la fosca dictadura, i de com la història mateixa es torna inquietant i transcendent en mig de l’entorn i de la vida mateixa.

El poeta ens porta a resseguir la casa dels morts, i els ocells i d’altres animals ens hi acompanyen. De vegades ens neguitegen mentre anem avançant en la lectura: corbs, oronells, les boes- símbol de salut, del mal, molt valorada a la cultura egípcia, saviesa a la cultura sud americana i relacionada amb l’aigua que és vida-, les papallones - metamorfosi, efecte papallona, canvi, evolució- papallones de la imaginació. Tot plegat va omplint d’una potent càrrega simbòlica cada vers i ets tu lector qui haurà de descobrir-la.

Veuràs com es barregen els símbols de la infantesa i el món dels records mentre tu recorres les pàgines del llibre.

Aquest paisatge, aquesta geografia es va omplint amb la presència constant del vent, que ajuda a fer-lo més trasbalsador encara. El celistre, es va fent present en molts versos del poemari, així com la tramuntana. Els records de la guerra i de la postguerra van pintant de tristesa un passat dur, marcat per la subsistència. Subsistíem...drogats de dogmes i d’escombraries... fixem-nos en el trist paper que va fer la religió i la por que injectava en les vides d’aquells infants, marcats, per mentides i fal·làcies que ens ...omplien la boca de crepuscles.

A voltes els records barregen natura i guerra, o bé ports i mariners. L’ara i aquí ben fosc i el mar, en la llunyania, esdevé una mica d’esperança.

El pas del temps sempitern en el llibre...té regust de les urnes funeràries i dels amors impossibles  ...la llum declina i cendregen les roses... (són  versos que mostren la força d’algunes imatges per dir-nos el que sent el poeta). Aquest temps s’atura en l’hivern i en els versos esdevé agressiu com la vida. I l’implacable pas del temps s’escola mentre gira els fulls del calendari... La presència del sol marca les hores, inútil fugir del temps...

Aquesta geografia, més propera, de vegades s’omple dels colors de la nit, dels colors de les profunditats del mar, dels colors d’horabaixa, d’iridescències que ens ajuden a distingir la realitat del somni i del records. Tot flueix en aquest magma lluminós dels seus versos, cobrint amb un mantell de somnis, el que no diu el dolor de les paraules, el que queda un xic ocult dins l’ànima del poeta.

Aquest cromatisme s’omple també de la geografia més profunda que us deia al principi, més onírica: (...ganivets, profetes, calendaris asfòdels, ...ecos dels mariners morts...sepulcres que s’obren... dansa espectral,...fars deshabitats, veu de la sibil·la...) Som dins d’una bellesa amb visions oníriques sí, que reclama una mirada atenta i que també s’omple en alguns versos d’una gran duresa... però tot plegat esdevé com una mena de fil que lliga la realitat, els records, els somnis i els oblits. Despietada la mar, havia buidat els ulls de papallones. Gemecs de boa ...i ànimes en pena...

I llavors la constant presència de la mort:... Fins que els mariners em taparan de sal. L’explosió de Revellí i les seves víctimes, es barregen amb els records d’infantesa: Mort de por vaig aprendre a resar... espectres, absències, la mort de l’avi.... Tot és molt bell i a la vegada molt dur.

I una tela noble cobreix de bellesa i suavitat tot el llibre, la seda, ...Trobar a faltar les músiques i el setí de les veus dels meus amics difunts...Els mocadors de seda...la seda natural de l’enyor...La seda esdevé el mantell protector per sobreviure en aquest món on es fa palesa la presència de tot el que ens van prendre: ...ens usurparen els boscos, ...l’aigua dolça, el llegat dels difunts... els himnes de la tribu...la força dels arguments...Demà tot serà seu...i ens llençaran al fang. El fregadís de la seda omplia de música  la tarda i esdevenia  un desànim de notes de violoncel ...mentre la melodia dels versos del poeta es transformava en bàlsam guaridor per les macabres i profundes ferides de la història dels que vam perdre la guerra.

Un poemari bell, colpidor, sincer, íntim, imprescindible, simbòlic, proper, profund, dolç i dur a la vegada, de lectura obligatòria.