Encara recordo quan la meva àvia, asseguda a la vora de la llar de foc m’explicava tot el que havien viscut abans, durant i després de la guerra. No sé què diria ara si veiés com s’ha transformat el seu estimat país. Aquest país que s’ha fet gran gràcies als petits comerços, a les famílies que han dedicat la seva vida a l’empresa familiar, a les noies i nois que aprenien “l’ofici” des de ben jovenets...
Quan sentia que algú reclamava la neteja als carrers, ella ens explicava que quan era petita, la seva mare, li feia netejar el tros de carrer que tenia davant del portal de casa. I no reclamava que es tornés a fer, faltaria més, ella reclamava més consciència social per no embrutar tant i no demanar tantes responsabilitats als altres.
La clau de tot plegat era la responsabilitat que tots tenim vers la nostra societat i que, aquesta societat, estigui liderada per gent del carrer, que sàpiga què és treballar la terra. Algú que amb la seva feina hagi tirat endavant allò que havia començat la mare o el pare. Algú a qui puguis mirar als ulls i no t’aparti la mirada. Perquè, segons ella, s’havien perdut les formes. Pobreta, l’àvia, si veiés ara tot el que es diu a les xarxes socials i com s’atreveix tothom a insultar i a criticar sense comprovar si allò que es diu és o no veritat.
La clau de tot plegat, em deia, era no perdre els orígens, no perdre aquesta identitat que ens havia fet ser el país que som.
Ella em va ensenyar que treballés on treballés ho fes sempre amb la mateixa il·lusió i amb la mateixa responsabilitat. Que treballés per la gent. Ella ja parlava de servei públic sense saber ni què era.
