"El veritable amor té el poder de percebre l'aroma de la tristesa i transformar-lo en una fragància d'esperança" - Martin Luther King Jr.
El 2013, el Papa Francesc va utilitzar la metàfora alegòrica de l'"olor d'ovella" en el marc d'una petició explícita a la cúria de l'Església Catòlica perquè abandonessin la postura conformista i monàstica i s'acostessin més a la realitat de la gent. L'analogia de l'olor pot semblar senzilla i trivial, similar a les paràboles bíbliques, però és especialment interessant pel següent motiu: adquirir l'"olor de l'altre" ens porta a una proximitat extrema que va més enllà de l'empatia superficialment correcta i adquireix una rellevància física (i metafísica) real.
De qui adquirim l'olor nosaltres? De tots aquells amb qui tenim una intimitat quotidiana: els nostres fills, les nostres mascotes, les nostres parelles, el nostre llar, i així successivament. La petició del Papa als seus sacerdots és una sol·licitud d'apostolat in situ amb aquells que realment necessiten la presència dels ministres de la fe a les seves vides. No obstant això, perquè Francesc arribi a fer aquesta sol·licitud, és perquè la distància, la llunyania, l'absència és tan abismal que s'ha perdut fins i tot l'últim toc d'aroma en el vincle que mai hauria d'haver-se trencat.
Això no pretén ser un article evangèlic ni teològic, sinó més aviat polític i filosòfic, en tant que així com el sacerdot com a pastor ha perdut el contacte amb el seu ramat, en els nostres temps de postmodernitat i deconstrucció permanent ens trobem amb la mateixa realitat present en polítics que desconeixen totalment la realitat dels ciutadans, funcionaris públics que no serveixen a ningú més que a si mateixos, metges que no curen, mestres que no ensenyen, advocats que no defensen interessos que no siguin els seus, pares i mares que no crien, forces de seguretat que no protegeixen ningú, jutges que no imparteixen una veritable justícia, ciutadans que no se senten part de la seva comunitat i es comporten com ermitans fins i tot en el si de les seves pròpies famílies.
La 'pèrdua d'olor' no és altra cosa que la demostració del buidatge profund de sentit, aquella tragèdia per la qual les coses no són el que haurien de ser, malgrat continuar essent anomenades igual i ocupant el mateix lloc que abans va ser dignament aconseguit. Quan se li retira tot valor i essència a l'ésser, al que un és, el que un hauria de ser, només queda la màscara, l'esquelet esquerdant que revela la hipocresia dilettant d'aparentar un paper amb una etiqueta mentre, en la pràctica, es fa absolutament tot el contrari.
Quan alguna cosa no compleix la funció per a la qual va ser creada, el seu sentit ha estat buidat i la negligència passa a ocupar un paper fonamental: un polític que desconeix totalment la realitat de les persones, que no comparteix ni les seves preocupacions ni les seves alegries, que no pot sentir ni una mica de compassió i empatia, no té ni la menor oportunitat de cuidar ningú ni vetllar pel benestar de ningú (i encara menys, sacrificar-se per ningú).
L'“olor” s'ha difuminat completament en la distància violenta que produeix la llunyania enganyosa i perseverant de la presència en les xarxes socials. Un like, un compartir, un “me'n enfado”, un comentari mai podrà assimilar-se a l'acte fonamental d'estar on s'ha d'estar: la pèrdua de proximitat ens ha portat a perdre completament la humilitat i, consecuentment, la identificació amb les persones a les quals diem servir.
Mentre veiem diàriament i en directe, des de la Guerra del Golf fins als nostres dies, les atrocitats que produeixen les guerres, amb la mirada bonancible i absent que produeix la distància, aquells que han estat en el camp de batalla concret, després de sobreviure en moltes ocasions miraculosament, ens comenten que mai podran oblidar l'olor de la mort que marca la vida del supervivent en els enfrontaments bèl·lics. Mai una transmissió en directe, un rellotge de xarxa social o una declaració pública d'un dirigent ens podrà educar a aquest respecte com ho va fer aquesta olor repugnant i real que denota un grau de realitat difícil de processar, però que és, sens dubte, una font de coneixement incomparable amb qualsevol relat expressat romànticament en tintes que olorin molt bé en llibres nous o diaris.
A qui correspon portar l'olor dels que pateixen? A qui correspon fer-se present? A tots, sense dubtes. Quin sentit té un ministre d'economia que mai no va administrar res més que el seu compte bancari? Quin sentit té un professor al qual li és igual si els seus alumnes comprenen les seves ensenyances? Quin sentit té un metge al qual li costa esforç elaborar un bon diagnòstic? Quin sentit té un pare o una mare que desatén un fill? Quin sentit té un jutge que no imparteix justícia? Quin sentit té un policia que no proporciona seguretat pública? Quin sentit té un legislador que no representa absolutament ningú del seu poble al Congrés de la Nació? Com veuran, estimats lectors, la pèrdua total de sentit condueix directament a la irracionalitat i a la negligència naturalitzada que destrueix tot al seu pas sota l'aval silenciós d'una societat que s'ha acostumat a què res sigui el que hauria de ser.
L'exhortació de tornar a portar l'olor és una invitació a abandonar la comoditat de l'engany que representa investir un càrrec, rol o posició social al qual no li fem cap honor, negant amb les nostres pràctiques immorals i allunyades de la comunitat el sentit mateix d'"atenció" que suposadament és el baluard de tot funcionari públic. Qui atén les seves ovelles, rarament les perd, qui les desatén de manera intencional, ha decidit deixar-les disperses, confoses, enfrontades i perdudes.
La contraposició i resistència a aquest estat de coses és, sens dubte, la proximitat: l'acte honest i humil de fer allò pel qual se'ns va posar on estem o arribem pels nostres propis mitjans. Estar-hi, fer-nos càrrec, participar, embrutar-nos i abraçar allò que ens reclama des de l'essencial és el primer pas en la batalla contra l'individualisme exacerbada que ha creat murs entre nosaltres, no permetent-nos reconèixer-nos ni tan sols pel nostre "olor".
La pèrdua de l'olfacte ens ha portat a viure en el món de l'indistingible, on tot olora igual i res no té cap olor. En aquest món, ningú és realment ningú i ningú no li importa ningú, deixant en total evidència un model de prosperitat totalment decadent que amaga sota els seus escombraries l'olor a putrefacció que produeix la desigualtat i la injustícia.
Doncs bé, ja ha passat la Fase 1 de la Quarantena obligatòria, podem treure'ns d'una vegada per totes la mascareta i inhal·lar un bon sospir de realitat que ens permeti reflexionar seriosament sobre el lloc que ocupem en el camp social i la responsabilitat d'assumir on sí i on no hem de ficar les nostres narius.
